Publicitat
Publicitat

Els breus periodístics també poden ser literatura

"A Trianon, un visitant s'ha desvestit i s'ha ficat al llit imperial. Li posen en dubte que sigui, tal com ho diu, Napoleó IV". "Baioneta, destral, falç; dues tribus de bohemians es barallaven, a Dombasle. D'entre els sis ferits, un morirà". "Escapats d'un tren, un seguit de trenta-dos vagons fugien de Cuers cap a Toló. Cinc d'aquests descarrilaren, i ara només són runes". Aquest és el to, asèptic, despullat i un pèl sorneguer amb què Félix Fénéon (1861-1944) va convertir els breus del diari Le Matin entre maig i novembre del 1906 en un "exercici estètico-polític", tal com escriu Joan-Lluís Lluís, antòleg i traductor de Notícies de tres ratlles , llibre singular que encadena atracaments, assassinats, accidents, suïcidis i tota classe de faits divers observats des d'una distància prudent i eficaç.

Fénéon va canviar l'activisme físic per l'intel·lectual després de participar en un atemptat en un cafè de París l'any 1894. "Era un anarquista certament atípic, massa elegant i primmirat per als militants de base, massa implicat personalment en accions directes per a certs ideòlegs lletraferits de la causa", explica Lluís, que a continuació detalla el pas de l'atípic escriptor pel ministeri de la Guerra, on va ser capaç de "redactar informes llarguíssims i estilísticament impecables sobre qualsevol tema". Fénéon no va trigar a cansar-se de l'ocupació burocràtica, que va canviar per la crítica literària i d'art: va pronosticar que Mallarmé, Valéry, Apollinaire i Rimbaud serien quatre dels poetes més importants del seu temps. Es va deixar pintar per Paul Signac, que l'immortalitzaria amb americana i copalta sobre un fons de colors al·lucinats i lisèrgics. L'any 1906 va escriure, sense saber-ho -i per entregues, com els grans novel·listes (però en píndoles brevíssimes)- més de 1.200 haikus periodístics. És un llegat generós per a algú que "només" aspirava "al silenci", però migrat si es té en compte la capacitat de l'escriptor per la musicalitat, l'arquitectura de la frase i la sàvia administració dels cops d'efecte, que emmascaren una mala bava subtil, elegant i inflamable.

Més continguts de