Publicitat
Publicitat

Els fulgors (excessius?) del llenguatge

Després de més d'una dècada sense publicar cap llibre, el crític literari Ponç Puigdevall va reaparèixer el 2010 amb la novel·la Un dia tranquil , protagonitzada per un escriptor alcohòlic i en plena crisi existencial abocat a una metòdica autodestrucció. Només dos anys més tard, Puigdevall torna amb una nova obra, L'atzar favorable , un recull de set relats plens de personatges erràtics, d'una sociabilitat tortuosa i fallida.

Dues són les característiques que cohesionen i donen homogeneïtat al llibre com a conjunt. La primera és la voluntat de Puigdevall d'explorar fins a l'extenuació tots els plecs d'unes relacions humanes -sentimentals, d'amistat, paternofilials o professionals- estranyes i decebedores, dinamitades o corcades per tota mena de passions, sentiments o manies fosques i poc saludables. Com a complement d'aquesta exploració implacable de les relacions humanes, Puigdevall vol expressar, també amb el més gran detallisme, el complicat encaix d'uns individus humanament maldestres amb un entorn indiferent o hostil.

L'altra característica és l'aposta per un estil molt treballat i personal, només apte per als lectors més entrenats. Densa i cerimoniosa, la prosa de Puigdevall està forjada a còpia de frases llarguíssimes, plena de meandres i tanmateix àgil i musculosa, especiada per nombrosos adjectius i carregada d'adverbis. És tan deliberadament boscosa que pot resultar espessa. Certs passatges sembla que repten orgullosament el lector a no emetre cap judici fins a haver-ne fet una relectura. Sumptuosa i exuberant, de vegades frega la verborrea incontinent, però no hi cau gairebé mai.

L'inconvenient d'una intensitat verbal tan poderosa és que desactiva o anul·la la intensitat dramàtica de les històries. Puigdevall crea una realitat verbal tan potent i tan enlluernadora que fa pràcticament inassequible l'experiència humana que vehicula i expressa. Vull dir que, a diferència del que succeeix amb la literatura més onanista i superficial -cartó pedra preciosista-, aquí les anècdotes argumentals i la humanitat hi són, però gairebé no les percebem, encegats com estem pels fulgors (excessius?) del llenguatge.

Més continguts de