Publicitat
Publicitat

EL LLIBRE DE LA SETMANA

El missatge en la fràgil ampolla de la llengua

El títol del poemari que Paul Celan va publicar el 1955 em planteja un dubte. ¿El puc entendre tal com l'entendria intuïtivament? En la meva primera llengua, l'eslovè, "de llindar en llindar" és una frase feta basada en un imaginari ancestral que parla de l'amenaça de ser expulsat de casa, de la impossibilitat de trobar recer, de la terrible condemna de no pertànyer enlloc. Comprovo el vell Warig i algun dels Duden que hi ha per casa i constato que, en canvi, en alemany " von Schwelle zu Schwelle " no té cap càrrega d'un llegat compartit: és una imatge construïda.

Seria absurd sostenir que Celan, nascut a Bucovina, hi pugui haver recollit ressò d'una llengua que desconeixia. Però no és pas tan absurd pensar que en aquesta expressió hi bateguen relats sobre la inseguretat de viure amb les maletes sempre a punt. L'espai entre l'Adriàtic i la mar Negra, aquest espai ignot i inaccessible, el descrivim com Europa Central, l'identifiquem amb els dominis dels Habsburg, que seguien els sinuosos revolts del Danubi, i de tant en tant recordem que en bona part coincideix amb el polvorí balcànic. Depèn de les intencions, cadascun d'aquests noms conté un punt de vista, una manera d'explicar-se el que va passar en la cara oculta del continent.

El fet és, però, que en el segle XX, aquest mosaic bigarrat de llengües, cultures, religions i costums va esdevenir la "colònia penitenciària", com ja va anunciar el 1919 Franz Kafka: l'espècie humana, aquest gènere únic i indivisible, es va esberlar. De cop, s'admetia la possibilitat de vides humanes prescindibles i aquestes persones podien ser eliminades amb total impunitat.

Hem de ser conscients que la divisió ideològica del continent que separava l'Europa Occidental dels països comunistes va condicionar molt, moltíssim, la capacitat de comprendre la llei mortífera del nazisme. A més, els jueus que hi vivien ja no hi viuen. Aquest poble va ser delmat fins a tal punt que no ha pogut reconstruir la seva presència en aquest espai. Així que tot el que més o menys se sap de les matances sistemàtiques podia ser còmodament emplaçat fora de l'abast de la civilització, en un no-lloc. Encara avui cal fer un cert esforç per poder situar geogràficament els llocs de terror. Auschwitz, Treblinka, Babij Jar... són noms d'un malson, però ens entestem a no veure'ls en el mapa físic.

¿Com recuperar la consciència sobre el que va passar en regions remotes rere el Teló d'Acer? Alguns llibres de text i els llocs de memòria aglutinen els esforços dels historiadors i polítics compromesos a preservar els testimoniatges. I tanmateix no n'hi ha prou perquè tot el que sabem -i el que pensem- és contingut en la llengua. És a dir, que el treball de memòria ha de ser fet en el si de la llengua, cal contaminar la nostra llengua, la nostra manera de pensar amb la consciència d'uns fets ineludibles.

Paul Celan ha forçat la llengua alemanya a contenir uns conceptes que aquesta llengua no contenia ni mostrava: hi ha entreteixit la consciència de la fragilitat, l'horror, la responsabilitat última. El poeta ha fet trontollar la glòria inscrita en la llengua "dels guanyadors" i ha obligat a revisar els vells poemes d'autoafirmació per sospesar la càrrega destructiva dels somnis de grandesa. Celan escriu De llindar en llindar per a la seva esposa Gisèle, en un exercici dolorós de transmetre una veritat impossible d'assumir. Ningú no es pot posar ben bé en el lloc dels que van viure allò. Paul Celan no parla només del tret a la nuca que li va arrabassar la mare, sinó de tot un món que de cop es va esfondrar. ¿Com fer-se càrrec d'aquest pes des de fora? ¿És possible comprendre-ho?

"Sempre el mateix, l'únic àlber / en el voral del pensament", tradueix Arnau Pons. Aquest llibre és una nova fita en un llarg camí que ja ha recorregut el traductor i exegeta de Paul Celan. Pons és conscient -potser més que ningú en aquest país- de què ens hi juguem si no estem disposats a invertir l'esforç necessari per comprendre i reconstruir les baules de la cadena i assumir el que ens concerneix a tots.

Més continguts de