Al capdavall, els escriptors també són persones
“¿Li començava a fallar la memòria o l’havia ensinistrada tan bé en la repressió dels records desagradables que havia malmès la percepció de la veritat?” S’ho pregunta en Neddy, el nedador del conte més conegut (i potser el més perfecte, i sens dubte el que ha generat més interpretacions) de John Cheever, “el Txékhov del suburbi americà”.
L’aniversari del naixement de Cheever -va venir al món el 27 de maig del 1912, fa 104 anys- m’enxampa llegint Post Mortem, del flamenc Peter Terrin, publicat per Raig Verd i traduït per Maria Rosich. El protagonista d’aquesta novel·la és un escriptor, Emiel Steegman, que s’empesca una excusa per cancel·lar un sopar amb col·legues estonians: diu que té “un problema familiar força greu”. Després s’atabala pensant que està cridant el mal temps, que passarà alguna desgràcia a la seva família. S’atabala encara més pensant que si mai arriba a ser un escriptor conegut i reconegut, aquest problema familiar inexistent serà investigat en el futur pel seu biògraf. I aleshores té la idea d’escriure una novel·la sobre un escriptor: “No era el seu estil, però per una vegada li va semblar que s’ho podia permetre; al capdavall, els escriptors també eren persones”. A partir d’aquí entrem en un joc de miralls entre realitat i ficció: un artefacte literari amb totes les lletres.
Quan tenir una memòria buida és sinònim de llibertat
Potser l’únic talent d’Emiel Steegman, llegim a Post Mortem, és que no té records. “Ho havia afirmat amb orgull en moltes entrevistes, era la seva resposta a la pregunta inevitable sobre el contingut autobiogràfic de la seva obra. Era lliure”. Lluny de remenar els calaixets de la memòria, parteix de zero i s’inventa el que convé. I aquí apareixen uns dubtes que -a mi, que encara tinc memòria- em recorden els del nedador de Cheever: “No sabia per què tenia tants pocs records. Li costava registrar-ne, o era oblidadís? Mandrós, potser, o indiferent? O és que els records estaven atrapats en algun lloc, milers de records atapeïts, i de tant en tant se n’aconseguia escapar un?”
Ho escrivia l’enyorada Montserrat Roig: “Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés d’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix”.
La germana gran va empènyer la petita escales avall
Quan un escriptor recorda la infantesa, deia Montserrat Roig, posa en ordre la seva vida. I se la inventa. “La memòria també és oblit -afirmava l’escriptora a Digues que m’estimes encara que sigui mentida -. Algú va dir que tots tenim dues memòries: la petita memòria, que serveix per recordar allò que és petit, i la memòria gran, que serveix per oblidar allò que és gran. Els narradors deixen, a mesura que avancen, traces dels oblits més que dels records”.
Montserrat Roig recordava que volia matar la seva germana petita, la que li havia robat l’amor de la mare. Recordava que l’havia llançada per les escales que donaven al pati interior de casa seva. La mare de les germanes Roig, la senyora Albina Francitorra, n’explicava una altra versió. La nena va caure escales avall, sí, però la Montserrat no la va poder empènyer perquè era a baix, veient com la menuda rodolava. “En el record, hi va prevaldre el desig de fer-la desaparèixer, no el que havia succeït realment. En narrar, mentia. Però, en expressar el meu desig, deia la veritat”.
Montserrat Roig va morir el novembre del 1991, fa gairebé vint-i-cinc anys. Avui només podem recordar-la. I llegir-la. De veritat.
