Publicitat
Publicitat

La utilitat de la poesia en l'era de la banalitat

-Para qué sirven las matemáticas ? -va preguntar el meu marit a l'escola, desesperat com tantes altres criatures davant l'allau d'abstracció. A casa, amb els nens, li fem repetir sovint la resposta del professor: - Pues sirven para muchas cosas...

Davant del llibre de Dolors Oller Accions i intencions m'assalta el sentiment oposat. Sento gratitud perquè no ha respost una pregunta encara molt més desesperada: -Per a què serveix la poesia? -amb el posat autosuficient de tants altres pedagogs de la literatura. Oller articula una resposta coherent, treballada, precisa: ens presenta un sistema. La seva teoria fa visible la tercera dimensió damunt un tros de paper pla. Els plecs minúsculs entre les lletres s'obren cap a un espai de reflexió, vertiginosament vast. Oller fa comprendre que les paraules són. Així de simple.

El llibre resumeix el treball de tota una vida intensa, dedicada a l'estudi i també a l'ensenyament de la literatura, d'aquí la seva complexitat i l'extensió, referències creuades i exemples que es repeteixen amb insistència. Però la lliçó d'aquestes "estratègies de lectura" és, com s'ha dit, simple: un poema són aquest nombre determinat de versos i prou. La forma ho és tot. Encara que els consumidors ocasionals de versos pensin que un poema reemplaça alguna cosa. Així la reflexió sobre la literatura es converteix en un treball de detectius per descobrir qui era aquella noia la bellesa de la qual canta el poeta. I si hem aconseguit esbrinar-ho, sembla que ja hem desxifrat el secret. Aquest procediment obliga a pensar la literatura com el testimoniatge del passat. Els poetes són venerats perquè ens han conservat l'empremta de les desgràcies, però també els somnis antics.

Però el poema és sempre resultat d'una ment individual i absolutament subjectiva que ens ha creat el puzle. I per això, un poema no és mai un document d'arxiu. Els poetes no fotografien el seu entorn perquè les imatges s'imprimeixin com postals per a uns turistes del futur. Aquesta confusió fa que en l'arena pública els poetes hagin de competir per l'audiència amb els esportistes d'elit i fins i tot els cuiners de moda. L'única funció que la societat encara està disposada a reconèixer a la literatura és la representació.

El treball poètic és tota una altra cosa i Oller ho aconsegueix deixar molt clar. El poeta lluita contra allò que l'envolta. I la utilitat de la poesia és que ens ensenya a pensar críticament. La lectura continuada de versos fa dubtar del llenguatge i de les seves fórmules. La finalitat de la forma, de la rigidesa de la mètrica o de la treballada ornamentació és fer-nos pensar com utilitzem les paraules. La paraula poètica és més corrosiva que qualsevol crit revolucionari, més penetrant que les contemplacions místiques perquè crea el dubte.

Els poetes estudiats per Oller confessen una mena de realisme tossut: tot ja està aquí, en les relacions que creen aquestes paraules concretes, en la xarxa que s'estableix amb altres formes acumulades en la memòria col·lectiva i amb les maneres de pensar adquirides. "Et van parlar d'un pou, no de camins", conclou Ferrater. Generació rere generació busquem el pou que contingui totes les respostes, però només hi trobem els camins, durs i interminables, que es ramifiquen cap a l'infinit.

Les imatges semblen obertes a totes les lectures possibles. Aquesta obertura no és signe de cap llibertat, sinó un avís de fins a quin punt la llengua és una trampa i com permet manipular el sentit i maquillar els continguts. Vivim en una era que ens sotmet a una pressió brutal de missatges xifrats en forma d'anuncis i d'altres proclames. La disciplina que exigeix la lectura de la poesia i la capacitat d'afrontar la complexitat d'una figura retòrica fa dels lectors de poesia uns ciutadans massa insubmisos. És per això que la poesia té cada cop menys lloc en la societat de consum?

Més continguts de