#JeSuisAhmed
Ho escrivia Dyab Abou Jahjah, escriptor i activista belga, al Twitter, l’endemà de la matança a la seu de Charlie Hebdo : “Jo no sóc Charlie, jo sóc l’Ahmed, el policia mort. Charlie ridiculitzava la meva fe i la meva cultura i jo he mort defensant el seu dret a fer-ho”. Etiqueta #JeSuisAhmed. “Estic molt orgullós d’Ahmed Merabet, francès d’origen algerià i de fe musulmana -declarava el germà del policia executat per Chérif i Saïd Kouachi-, orgullós que representés la policia francesa, que defensés la República, la llibertat, la igualtat i la fraternitat”. Més de 2.000 mesquites arreu de França van condemnar la massacre en la pregària de divendres.
Els assassinats de París són un desafiament per a tota la comunitat musulmana. “Aquesta confrontació obre un període nou”, assegura l’experta en interculturalitat del Cidob Yolanda Onghena. “La classe política europea ha d’entendre que no tot l’islam és igual, però també hi ha un desafiament a l’islam europeu perquè potser li ha arribat l’hora de manifestar-se i assumir les seves responsabilitats”, diu Onghena.
Però què és l’islam europeu? Existeix? Per Jordi Moreras, professor d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, la idea d’un islam europeu és, ara per ara, “només un discurs en construcció”. Segons Moreras, les comunitats musulmanes estan sota una “triple pressió”. La pressió dels estats europeus perquè desenvolupin un islam d’acord amb els valors i la ciutadania occidental; la pressió dels seus països d’origen que, malgrat que fa anys que van emigrar, encara esperen d’ells que continuïn sent bons marroquins, bons tunisians o bons turcs, i, finalment, la pressió d’altres països musulmans, com l’Aràbia Saudita, que es dediquen a exportar un islam que no vol cap més lleialtat que a la religió.
“Hi ha una violenta batalla d’idees en el si de l’islam, i l’extremisme sectari i el terrorisme desborden aquest conflicte teològic”, explica Ed Husain del Council on Foreign Relations. “Els assassinats de París no són un incident aïllat, sinó que són part d’una tendència global que arrossega molts joves musulmans desencantats amb el món modern, que busquen consol en la teologia, en la ideologia més radical, en la revenja i el càstig”, escrivia aquest expert en el Pròxim Orient.
Un problema de percepcions
El problema és que Europa està completament perduda en aquesta “batalla de missatges i contramissatges” -com l’anomena Husain-. La UE encara està “intentant crear un discurs europeu propi per contrarestar el relat dels combatents”, assegurava fa unes setmanes un portaveu comunitari.
Però, més enllà del fenomen de la radicalització, la UE té un greu problema de percepcions. Dels 507 milions de ciutadans que hi ha a la Unió, entre 15 i 18 milions serien de religió o cultura musulmana. En canvi, un estudi publicat fa uns mesos per l’institut britànic de sondejos Ipsos MORI, fet en 14 països europeus, demostra que la idea que la majoria de ciutadans tenen sobre el pes de la comunitat musulmana no es correspon amb la realitat. Segons aquesta enquesta, els francesos estan convençuts que el 31% de la població del seu país és musulmana, mentre que, segons les xifres oficials, només representen el 8%. A Bèlgica, on el percentatge real és del 6%, els ciutadans enquestats creien que era del 29%. Al Regne Unit el decalatge era del 5% al 21%.
“La percepció i les opinions van en contra de la realitat”, assegura també Jordi Moreras. “Es continua veient la comunitat musulmana com a immigrants que, tard o d’hora, han de tornar al país d’origen”, quan, en realitat, ja hi ha milions de persones que han nascut en territori comunitari, que acumulen a Europa una o dues generacions. “La batalla de l’esfera pública, la de la representativitat” d’aquestes comunitats, “no és que encara s’hagi de guanyar, és que encara s’ha de jugar”, perquè se segueix veient els musulmans “com un cos estrany en les societats europees”, rebla Moreras.
Per això un dels intel·lectuals de l’islam europeu, Tariq Ramadan, professor d’Oxford i nét d’un dels fundadors dels Germans Musulmans, alertava després de l’atemptat contra la “normalització del discurs occidental que islamitza tots els problemes”. Hi ha un perill de radicalització del discurs polític xenòfob. “Ha arribat l’hora que nosaltres sortim a parlar també -deia Ramadan-, però no només de l’islam, també d’educació, de justícia social o d’economia”.
