El que he après del Carles: celebració del seu llegat

President del diariL’ARA és un exemple de projecte col·lectiu. Lectors, periodistes i altres professionals, directius, col·laboradors de tota mena, anunciants i patrocinadors, proveïdors, accionistes: des del primer dia, i cada dia, un nombre llarg de persones contribueixen de manera conjunta i miraculosament col·legiada a fer el diari. Formen una comunitat. Tots són importants. Tanmateix, el director és el director. Igual que en un vaixell hi ha un capità, i en una ciutat un alcalde (o alcaldessa), a l’ARA hi ha un director (o directora). El Carles va ser, i sempre ho serà, el nostre primer director.

Des de l’inici va posar tota la seva energia per tirar endavant el projecte. Ho va fer aferrissadament, en soc testimoni. Contra el pronòstic general i pràcticament amb el món en contra, el diari va enlairar-se, va tirar endavant i va créixer. Un miracle d’uns quants bojos, entre els quals ell i l’Oriol Soler els principals. De vegades a cops, de vegades amb una ironia i un sentit de l’humor únics, a estones fent de pare i moltes més fent de mare, i sempre amb l’actitud d’un equilibrista que lluita com un lleó, el Carles ho va aconseguir: el diari és avui una realitat formidable. Amb ell he après el que és un director de diari i des que m’ho va ensenyar, aquesta, la de dirigir un diari, és per a mi una ocupació sagrada (i d’alt risc), a la qual vull i m’agrada servir.

No era un director qualsevol. Al marge de les seves qualitats professionals i humanes, tenia un atribut que el feia únic. Era un home fort, molt fort, de vegades fins i tot dur, però sobretot sensible, i va saber transmetre i incorporar aquesta sensibilitat a l’ADN de l’ARA, fins a fer-ne un diari amb un to més femení que masculí, un cas singular en la història de la premsa ibèrica. Això permet a l’ARA captar la realitat amb una profunditat i uns matisos extraordinaris, sense deixar de ser ferm a l’hora d’analitzar-la. Una combinació impagable. Alguna vegada l’hi havia comentat des del reconeixement, i ell em mirava amb els ulls murris del que es deixa afalagar però sense fer-ne gaire cas. Amb el Carles, doncs, vaig aprendre també que per ser director s’ha de ser fort però abans sensible. No és pas una casualitat que després del Carles tinguem una directora: és quasi el primer cop en la història contemporània de la premsa catalana i espanyola que es dona aquest fet. Ell va aplanar el camí.

Aquest equilibri entre rigor i gràcia, entre sensibilitat i fermesa, tan propi del Carles, és el fonament del llegat més important que ha deixat a l’ARA: l’equip professional. D’empreses n’he vist moltes, i de bones unes quantes. La clau de les últimes sempre és la mateixa: el factor humà. Si hi ha un bon equip professional, competent, cohesionat, autodisciplinat i que treballa amb aquest equilibri de rigor i entusiasme, l’empresa anirà lluny.

D’equips professionals com el de l’ARA, que demostrin l’entusiasme i el rigor amb què aquí es treballa, n’he vist poquíssims. I això en bona part l’hi devem també al nostre primer director. La prova la teniu a les vostres mans. El diari d’avui és excel·lent: malgrat les emocions i els esdeveniments que ha viscut la redacció, han fet com sempre un altre diari meravellós. M’ho deia ahir un cap de secció: “Al Carles el plorarem molt, però a partir de demà; avui a fer la feina, és el que ell ens va ensenyar”.

La marxa del Carles, tan d’hora, i tan trista, malgrat que estava anunciada, em produeix una ràbia tremenda. Em deixa un buit, amarg i ben personal, de totes les converses que no hem tingut, de tot el que no ens hem dit, de la visita a la fusteria del pare que no vam trobar el moment de fer. Des d’un profund agraïment, el recordaré per això que m’ha ensenyat: per la seva fina ironia catalana i pagesa que ens feia (i ens fa i ens farà) plorar de riure. I el recordaré per una visió del món particular, profunda i pràctica alhora, i ben útil i il·luminadora en els temps que corren, que anava dels Hostalets a Nova York, passant (de tant en tant) per Barcelona.

A ell i a la seva visió del món els trobaré sempre a faltar. Gràcies, Carles, soci i director.