Els docents volen conèixer els informes mèdics dels alumnes

BarcelonaLa mort d’un professor de l’Institut Joan Fuster de Barcelona dilluns a mans d’un alumne de 2n d’ESO que va patir un brot psicòtic ha obert el debat de com han de gestionar els centres escolars l’alumnat que té diagnosticat algun problema de salut mental. ¿Els pares estan obligats a comunicar-ho a l’escola? ¿Els centres tenen algun tipus de protocol? ¿Compten amb prou mitjans? Els psiquiatres xifren en fins a un 20% els nens i adolescents que tenen “alguna problemàtica” de salut mental, un percentatge que inclou des dels trastorns més lleus fins als més greus. L’ARA ha parlat amb docents i psiquiatres que analitzen com s’han d’afrontar aquest tipus de malalties i si el sistema educatiu està preparat per fer-ho. Una de les claus, segons el professorat, és conèixer el diagnòstic de l’estudiant per prevenir conflictes, sempre respectant el principi de confidencialitat dels alumnes.

¿Els pares estan obligats a explicar-ho a l’escola?

Els experts consultats per l’ARA mantenen que els pares no estan obligats a comunicar els informes mèdics i psicològics dels seus fills a l’escola. “Passa el mateix que amb els treballadors d’una empresa”, explica el director d’un institut de Gavà. Tot i així, en la sol·licitud de preinscripció, en l’apartat de dades escolars de l’alumne, hi ha un punt en què els pares han d’especificar si el seu fill té algun tipus de “discapacitat, trastorns greus de la personalitat o de la conducta o malalties degeneratives greus”. Els docents coincideixen que en molts casos se n’assabenten perquè els hi acaben explicant els mateixos pares o alumnes o perquè detecten “canvis de comportament”. El psiquiatre Miquel Casas considera que escoles i instituts haurien de disposar de sistemes de prevenció “més clars” perquè la responsabilitat no recaigui sobre els mestres. Els professionals també insisteixen en la importància d’un “bon diagnòstic”, ja que asseguren que, a vegades, per no estigmatitzar, no es diagnostica. “I això és un greu error”, afegeix Casas.

¿És millor per a l’alumne que el professorat ho sàpiga?

Entre els docents i directors hi ha unanimitat: “Sí, perquè permet donar una atenció més especifica a l’alumne”, explica Xavier Massó, professor de l’Institut Mediterrània del Masnou i portaveu del sindicat ASPEC-SPS. Aquest sindicat, que agrupa professorat de secundària, va més enllà i reclama que sigui “obligatori” en els diagnòstics en què hi hagi un “alt nivell conductual de perillositat per la integritat” de l’alumne o professorat. La portaveu del sindicat USTEC-STES, Ana Elvira Sánchez, és menys taxativa: “Que es traspassi aquesta informació pot ajudar perquè a l’estudiant se li proporcionin els recursos necessaris”. Tot i així Sánchez deixa clar que per sobre de tot hi ha “el dret a la intimitat” de l’alumne i la família. Anna Cabellos, que ha treballat en diversos instituts, s’ha trobat algun alumne amb un trastorn psicològic diagnosticat i defensa que saber-ho permet al docent assessorar-se per donar-li una atenció “personalitzada”. És una opinió que comparteix Xavier Abellana, que treballa a l’IES Castellar del Vallès: “Permet ajudar l’alumne i adequar el meu comportament i el material a les seves necessitats”, explica.

Els psiquiatres no ho tenen tan clar i creuen que s’hauria d’obrir un debat: “No és un tema resolt. Si s’apliqués la confidencialitat entre família-mestres-sanitaris, seria bo informar-ne, però no sé si ha de ser obligatori. La decisió final sempre és dels pares”, puntualitza el psiquiatre Miquel Casas. Josefina Castro, directora de l’Institut Clínic de Neurociències de l’Hospital Clínic, aposta perquè sigui un equip multidisciplinar el que tracti aquests casos: "No és obligatori informar-ne però sempre intentem treballar amb l'escola i amb els mestres. A vegades és la mateixa escola la que alerta i s'adreça als professionals i altres vegades els professionals necessitem que els mestres siguin més pacients amb aquests alumnes". Per a Olga Piazuelo, coordinadora del grup de treball d'adolescents en crisi del Col·legi de Psicologia de Catalunya, les escoles "haurien de tenir aquella informació que ajudin a tractar els alumnes".

¿Tenen protocols els centres educatius?

Depèn del centre. N’hi ha que no tenen un full de ruta específic. “Intentem gestionar-ho a mesura que ho detectem”, explica Cabellos, que és cap d’un departament d’un l’institut de Santa Coloma de Gramenet. En canvi d’altres, com el de Gavà, sí que en tenen. Segons el seu director el primer pas és consultar especialistes que els proporciona el mateix departament d’Ensenyament o l’Ajuntament perquè es faci una avaluació de l’estudiant. “Llavors es fa una adaptació curricular amb l’assessorament del psicopedagog del centre”, detalla.

¿Les escoles tenen prou recursos?

L’experta en adolescents en crisi Olga Piazuelo considera que sanitaris i comunitat educativa han de treballar més “en xarxa”, ja que els mestres estan “força sols”, una opinió que també comparteix la portaveu del sindicat USTEC-STEs. De fet, segons Sánchez en els últims cinc anys s’ha retallat fins a un 20% els equips de psicopedagogs i també s’han reduït els auxiliars i les unitats d’educació especial. “Els recursos sempre són escassos”, assegura Abellana. “En el nostre cas l’assistenta social ens dóna un cop de mà amb les famílies desestructurades”, explica. Segons Piazuelo, "no és casual que el professorat sigui el col·lectiu que pateix més baixes per depressió", diu aquesta professional que demana més psicòlegs i psicopedagogs a les escoles.

La Generalitat va anunciar el juliol passat un pla pilot de suport a la detecció de problemes de conducta a l’escola i la posada en marxa d’unitats funcionals conjuntes entre Salut, Benestar i Ensenyament.

Què és un brot psicòtic com el que va patir el noi?

És un símptoma fruit d’una patologia psiquiàtrica que s’està gestant. Tot i que menys freqüent, també pot ser fruit dels consum de tòxics, com amfetamines o marihuana, o d’un quadre impulsiu. “Un brot psicòtic pot aparèixer a qualsevol edat, però sobretot en l’adolescència, i molts cops va acompanyat de deliris i al·lucinacions”, explica Miquel Casas, cap del servei de psiquiatria de la Vall d’Hebron i catedràtic de psiquiatria de la UAB. A vegades, assenyala aquest professional, els brots apareixen sense avisar i en altres casos “evoluciona en els últims dies o setmanes”. En el cas del jove de l’Institut Joan Fuster, la consellera Rigau va explicar ahir que últimament “s’havia anat tancant” i s’havia detectat “una baixada en el seu rendiment escolar”, però que en cap cas tenia un historial de conflictivitat. Segons Olga Piazuelo, coordinadora del grup de treball d’adolescents en crisi del Col·legi de Psicologia de Catalunya, alguns indicis que solen donar-se són: “Idees estranyes que no sempre comparteix, comportament desorganitzat, aïllament, absentisme o dificultat per assistir a l’escola...” Els professionals també expliquen que en un petit percentatge el brot psicòtic pot ser un episodi puntual que no es torni a repetir.

Quina és la prevalença de les malalties mentals?

Segons un informe de l’OMS sobre la salut dels adolescents, la depressió és la principal causa de malaltia i discapacitat entre els adolescents entre els 10 i els 19 anys. A casa nostra “aproximadament entre el 10% i el 20% dels nens i adolescents tenen alguna problemàtica de salut mental”, ja sigui des de trastorns menors com hiperactivitat, fòbia escolar, trastorn obsessiu o depressió lleu fins als més greus, com esquizofrènia o trastorns bipolars, que són, però, molt menys prevalents, explica Josefina Castro, directora de l’Institut Clínic de Neurociències de l’Hospital Clínic. “Hi ha molts nens en tractament i molt pocs fan coses d’aquest tipus, afortunadament”, afegeix. I és l'adolescència, entre els 13 i els 18 o 20 anys quan acostumen a debutar aquestes malalties. Castro recorda que, amb tractament, joves que han protagonitzat episodis similars tornen a l'escola i porten una vida normalitzada. "Malauradament, ara estarem un temps en que les escoles tindran por", lamenta.

Com influeix la violència de sèries i videojocs?

Els professionals recomanen que els pares controlin l'ús d'internet que fan els seus fills i que no tinguin l'ordinador a l'habitació però Miquel Casas creu que no es pot culpabilitzar als continguts violents dels comportaments agressius d'alguns adolescents. "Si tothom que veiés sèries i pel·lícules violentes volguessin cometre crims, n'hi hauria milers i no és així", diu Casas. En tot cas, Josefina Castro considera que tot i que a determinades edats els pares ja no poden imposar la seva autoritat, els adolescents haurien d'estar supervisats quan surten de l'institut.

Nou grup per prevenir la violència escolar

El ministeri d’Educació i les comunitats autònomes, incloent-hi Catalunya, van aprovar ahir la constitució d’un grup de treball per introduir als protocols millores per a la “prevenció i detecció de violència a les aules”, després de la tragèdia a l’Institut Joan Fuster. El ministre va afirmar que aquests fets són “absolutament excepcionals” i no es poden atribuir a cap disfunció del sistema educatiu. Wert va desvincular l’episodi violent de cap mal funcionament del sistema educatiu: “Són fets absolutament excepcionals i no es poden carregar sobre el sistema educatiu”.