L'anàlisi d'Antoni Bassas: '12 d'octubre, i «no pido perdón»'

Avui és 12 d’octubre, festa nacional d’Espanya, en recordatori del Descobriment d’Amèrica. El 12 d’octubre del 1492 va començar la construcció d’un imperi gegantí que va durar 400 anys, fins que Espanya va perdre l'última colònia, l'illa de Cuba, el 1898. En termes històrics, un imperi com el castellà (“A Castilla y a León nuevo mundo dió Colón”) a Amèrica i una obra colonitzadora com aquella mereixen els honors d’una festa nacional. No crec que cap país del món renunciés al llegat d’una conquesta que ha deixat lligams de llengua i de cultura en tants milers de quilòmetres quadrats i en tants milions de persones.

Però una cosa és no renunciar al millor de la teva història i celebrar-ho i una altra no reconèixer, d’acord amb els corrents contemporanis, que tota conquesta arrasa les cultures preexistents per imposar-ne una. Que no hi ha conquesta sense crueltat. A Amèrica, Castella hi va portar la llengua i la religió a matadegolla. Reconèixer-ho i, fins i tot, demanar perdó són pràctiques habituals. 

Però la cultura política espanyola, és a dir, castellana, no està pel perdó. Al contrari. Ja ho vam veure fa vint anys, el 2001, quan l'aleshores rei Joan Carles va afirmar, mentre entregava el premi Cervantes a Paco Umbral, que "nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos los que lo hicieron suyo por voluntad libérrima".

Exacte, el fet que a l'Amèrica Llatina es parli en castellà perquè els indígenes anaven a classe amb parelles lingüístiques de conquistadores. 

Ara, a tot Amèrica hi ha consciència de la tragèdia del passat. Sense anar més lluny, el president dels Estats Units, Joe Biden, es va convertir abans-d’ahir en el primer president americà que, a més de celebrar el Columbus Day (una festa italoamericana, perquè Colón era genovès), ha celebrat, també, el Dia dels Pobles Indígenes i, en concret, aquest any, ha dit que calia recordar “la dolorosa història d’injustícies i atrocitats que molts exploradors europeus van infligir a les nacions tribals i les comunitats indígenes”. 

Fa pocs dies, amb motiu dels 200 anys de la independència de Mèxic, el papa Francesc va enviar una carta de felicitació als bisbes mexicans en què va parlar d'“un proceso de purificación de la memoria, es decir, reconocer los errores cometidos en el pasado, que han sido muy dolorosos". "Tanto mis antecesores como yo mismo hemos pedido perdón por todas las acciones u omisiones que no contribuyeron a la evangelización", hi deia.

De la part espanyola no sentiran res semblant. Recordin com es va dirigir Aznar al president de Mèxic fa pocs deis: “200 aniversari de la independència de Mèxic. Enhorabona! I ara em diu vostè que Espanya ha de demanar perdó, però vostè com es diu? Digui'm el seu nom, sisplau. Andrés Manuel López Obrador. És a dir, Andrés per part dels asteques; Manuel per part dels maies; López pels inques, i Obrador que és de Santander”.

O el que va dir el director de l'Oficina de l'Espanyol a la Comunitat de Madrid, Toni Cantó: "Jo no crec que siguem colonitzadors, ni conquistadors, ni res semblant. Crec que Espanya quan va arribar a aquell continent el va alliberar. Perquè, si no, els pocs espanyols que van ser capaços d'alliberar aquell continent devien ser Superman. Jo crec que Espanya va alliberar".

O en quins termes va parlar Josep Borrell sobre els indis nord-americans: "Per què els Estats Units tenen més nivell d'integració política? Primer, que tots tenen el mateix idioma, i segon, que tenen molt poca història darrere. Van néixer de la independència pràcticament sense història. L'únic que havien fet era matar quatre indis".

Hi ha un orgull molt propi de la cultura política espanyola, sobretot dels hereus del feixisme i la dreta guanyadora de la Guerra Civil, de no demanar mai perdó per res. Perquè demanar perdó fa feble. Perquè hi ha una cosa que es diu dret de conquesta, perquè qui guanya té la raó històrica, perquè qui perd és un desgraciat. No haver perdut. “Cuatro indios”. Perquè tot per la pàtria, i tot vol dir tot. Això és Vox i això va ser l’1 d’Octubre. 

No és estrany que quan va escriure una lletra per a l’himne espanyol, que ja saben que no en té, la cantant Marta Sánchez escrivís: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón, y no pido perdón”. 

Cada identitat administra el seu orgull nacional com és. Nosaltres cantem “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”, però no té res a veure amb la nostra capacitat ni amb la nostra voluntat de fer tremolar ningú. 

Hi ha qui sap trobar un entremig. Ho recordava ahir l’ambaixador retirat Carles Casajuana a La Vanguardia al parlar d’una visita d’Elisabet II d'Anglaterra a Irlanda. Havia de demanar perdó? Al final va dir: “Amb la perspectiva dels temps que ha passat, tots podem veure coses que ens agradaria haver-les fet d’una altra manera, o no haver-les fet”. 

 Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.