L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Rufián o dir el que penses'

Avui Rufián és notícia de portada i ara en parlarem, no sense abans constatar que passen coses més importants i molt més greus.

Per exemple, ahir el Parlament va aprovar la llei del català. La llei té la fortalesa del consens que ha creuat la línia entre indepes o no indepes, i la firma el 80% del Parlament, amb PSC, Esquerra, Junts i Comuns. La debilitat és que és una llei que deriva de la retallada de l’Estatut del 2010, que intenta salvar la responsabilitat dels directors dels centres i dels mestres davant l’obsessió contra el català de l’Estat, i el que és pitjor, que aquesta llei aguantarà mentre governin el PSOE i Podemos a Madrid. El dia que governi la dreta i la ultradreta, presentaran recurs al Tribunal Constitucional i quedarà suspesa. De fons és molt greu: l’Estat identifica l’ensenyament en català com una anomalia contrària, enemiga, a la nació espanyola, que és de matriu castellana. Doncs ja està, mentre Catalunya no sigui un estat independent, l'ensenyament en català serà perseguit.

De coses importants que passen, els diners del bo de lloguer jove es van esgotar ahir en menys de vuit hores. Les ajudes arriben a 9.600 joves i hi ha 15.000 peticions. Tot un mirall de la situació social i de la capacitat financera del sector públic per ajudar. 

També ahir, al port de Barcelona, Open Arms va presentar el seu nou vaixell, més gran, més modern, més ben equipat, per rescatar gent al Mediterrani. I diu Òscar Camps que si el blat d’Ucraïna no arriba a l'Àfrica, la quantitat de persones que intentaran arribar fins a Europa augmentarà dramàticament.

I enmig d’aquest context de gravetats, Rufián diu que és de tarats dir que per un tuit seu, el de les 155 monedes de plata de l’octubre del 2017, es proclamés la independència, que en tot cas “tarat és qui la va proclamar, no qui fa un tuit”.

L’insult és tan lamentable que el president Aragonès va anunciar al cap de poca estona que Rufián rectificaria. I així va ser.

Sobre l’expressió, què puc dir jo si el mateix president Aragonès ja la va desautoritzar. Però anem més enllà. Mirin, hi ha una frase de Josep Maria Espinàs que deia que l’estil és el que penses. Perquè el que penses és el que dius i el que dius és el que fas. No dic que Rufián pensi que Puigdemont sigui un “tarat” en el sentit literal, però sí que aquesta expressió descordada, desinhibida, està en l'estil del que pensa Rufián del món de Puigdemont i de Junts i que impregna també la cultura d’Esquerra: després de molts anys de sentir-se menyspreats per Convergència, l’Esquerra de Junqueras va passar a l’ofensiva. I una de les formes d’ofensiva són precisament les formes de Rufián, absolutament trencadores en la política catalana i en la cultura mateixa d’Esquerra, i Rufián és aposta de Junqueras. O sigui que potser Rufián no va pensar el que va dir, però el que va dir respon al que pensa: la batalla per l’hegemonia política a Catalunya passa per derrotar d’una vegada per totes Junts, que és l’espai independentista disponible a la dreta d’Esquerra i amb qui es disputa el vot. I per això surt "James Bond", "No vagis tant a Waterloo", o ara el “tarat”. 

D’altra banda, si alguna cosa hem sabut en aquests gairebé cinc anys des de l’octubre del 2017, és que les decisions d’aquells dies, DUI sí o no, exili o quedar-se aquí, van ser traumàtiques i han tingut i tenen costos personals altíssims per a Puigdemont i per a Junqueras, i que les ferides d’aquells traumes no ha cicatritzat. Dels abundants relats que des de les dues parts s’han escrit d’aquells dies sabem que al final, el camí cap a la DUI va esdevenir un chicken game en què els uns i els altres es van mirar de reüll per si algú frenava abans de caure pel precipici i podia quedar-se amb la llufa de no ser prou independentista. 

Rufián posa lletra, més encara, posa actitud a l’animadversió estructural que hi ha entre els dos grans partits independentistes, per alegria dels que no ho són. I ahir en va escriure un capítol més. Especialment lamentable, però gens estrany, ni en la forma ni en el fons.

Bon dia.