This browser does not support the video element.
D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!
Aconseguir que el català sigui igual d’exigible que el castellà ha de ser un objectiu polític. Un objectiu gairebé de mínims, tenint en compte que la potència demogràfica i econòmica del castellà sempre el situarà en avantatge. Però només així aconseguirem que s’incorporin a la llengua catalana els milions de nouvinguts i els seus fills si no volem convertir-nos en una minoria nacional dins de Catalunya mateix. Com deia la Carme Junyent, mai no hi haurà hagut tants potencials parlants de català. Ser atractiu i seductor amb el català està molt bé, però és molt millor ser imprescindible. Això ja és un clamor, una evidència.
No cal ser independentista per sumar-se a aquest objectiu, només cal respondre una pregunta: t’és igual que desaparegui el català? Si la resposta és no, comencem a treballar plegats. Naturalment, els primers a convocar-se a fer aquesta feina conjunta han de ser els partits catalans. En la línia de la tradició del catalanisme polític, és a dir, de sumar. De sumar i de deixar de lliurar aquesta batalla amb una mà lligada a l’esquena.
Bon dia.