L'anàlisi d'Antoni Bassas: "No sé si Espanya està reconciliada amb la seva història" (Francesc, 2021)

Aquest matí hem vist per primera vegada la imatge del papa Francesc de cos present. La seva mort ens ha tornat a recordar que un fil molt més prim que no sembla separa la vida de la mort. Aquest diumenge encara va beneir els fidels a la plaça de Sant Pere i diumenge que ve ja estarà enterrat a la basílica de Santa Maria Major.

Que el papa Bergoglio no hagi volgut ser enterrat al Vaticà és una declaració tan potent com la del primer dia del seu pontificat, quan va decidir que no dormiria al Palau Apostòlic sinó a la residència de Santa Marta, dins els murs vaticans, però molt més funcional. Tenia els seus motius. Pensin una cosa: Bergoglio va arribar a Papa perquè el seu antecessor, Benet XVI, va dimitir, no perquè s’hagués mort, i una renúncia papal no havia passat des de feia segles. I va dimitir perquè a Ratzinger un ajudant li va robar i fotocopiar milers de documents i els escàndols de pederàstia que afectaven l’Església catòlica ja no es podien amagar més. Al Vaticà hi havia, per dir-ho en termes evangèlics, un cau d’escurçons. Aquesta és la Santa Seu que va heretar Francesc el 2013. No insistiré en el balanç que fa 24 hores que estem sentint, però Francesc ha estat el Papa dels immigrants, dels refugiats de les guerres, dels que s'escapen dels desastres climàtics. Va arribar al papat amb una idea: la pastoral de les grans ciutats. Allà on va a parar tota la misèria del món, volia que les parròquies es convertissin en hospitals de campanya. A Barcelona en tenim un, a la parròquia de Santa Anna, a tocar de la plaça Catalunya, que dona esmorzars i sopars a centenars de persones, i assistència mèdica i legal, i busca un sostre i una feina als que no tenen res.

Precisament avui, a les 7 de la tarda, Santa Anna organitza una vigília de pregària pel Papa. Aquesta és una herència tangible que deixa Francesc entre nosaltres, igual que una Església més transparent, més inclusiva, més coherent amb el que predica. I, sobretot, més catòlica, que vol dir més universal.

A propòsit d’això, el seu papat va coincidir amb el Procés. Quan Carlos Herrera el va entrevistar el 2021, li va preguntar: “Vostè va dir que el sobiranisme és una exageració que sempre acaba malament. Quina actitud creu que hem d’adoptar davant un plantejament de ruptura?” La pregunta buscava una condemna. I no la va trobar. Francesc va contestar: 

“Jo diria mirar a la història. En la història va haver-hi casos d'independència. Són països d'Europa que avui dia estan fins i tot en procés d'independència. Mira Kosovo i tota aquesta zona, que s'estan refent”. I va afegir:

“En el cas d'Espanya, són vostès, els espanyols, els que han de jutjar, donant bé la seva actitud. Però per a mi, el més clau en aquest moment en qualsevol país que té aquest tipus de problemes és preguntar-me si s'han reconciliat amb la pròpia història. Jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la història del segle passat. I, si no ho està, crec que ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història [...]. Unitat nacional és una expressió fascinant, és veritat, la unitat nacional, però mai es valorarà sense la reconciliació bàsica dels pobles”.

El Papa la va encertar: Espanya no reconeix la seva pròpia realitat.

Acabem. Les anàlisis sobre Francesc es barregen amb les travesses successòries. Aquí en tenen una primera aproximació. Dels 138 cardenals electors, Francesc n’ha nomenat 110, el 79%. No seria estrany que el pròxim cardenal fos un asiàtic o africà. Tal com està el món, el nom del seu successor continuarà tenint una gran importància geopolítica. De moment, Trump ja anunciat que tant ell com la seva dona, Melania, seran al funeral.

Bon dia.