Quan tot es trenca, què ens vincula?
L'ensenyament públic no pot aguantar més i aquests mestres no confien en un govern socialista que té un president investit amb els vots de Comuns i Esquerra. És una manifestació més, greu, d’una creixent desvinculació social, emocional, amb la dura realitat. És greu perquè són els mestres, però fa quatre dies eren els metges i una mica abans van ser els pagesos. I què dir dels usuaris de Rodalies de Renfe
Aquesta setmana pot ser capicua: ha començat amb vaga de mestres i pot acabar sense pressupostos.
Com saben, avui els mestres han sortit als carrers, i a Barcelona han tallat el trànsit en diversos punts, incloses les Rondes, i s’han trobat els Mossos que els han retingut uns minuts mentre els identificaven. Són mestres que no estan d’acord amb el pacte firmat la setmana passada entre el departament d’Educació i els sindicats Comissions Obreres i UGT, que incloïa un increment de 1.500 euros bruts anuals en quatre anys i la reducció de les ràtios, en concret un alumne menys per aula en tres anys, entre altres.
Un vaga de mestres sempre impressiona. Se’ls suposa propers, abnegats, sensibles, perquè ensenyen la canalla, però ja fa temps que els mestres avisen i ara han dit prou. La seva feina és cada dia més difícil. “La meva, també!”, podríeu dir, i és veritat. La dels mestres, però, és especialment dura. L’escola és la primera trinxera de la batalla per la integració dels nouvinguts, pel primer contacte amb la nostra llengua, i per l’atenció a la diversitat familiar, lingüística, cultural i personal d’una canalla que cada dia presenta noves necessitats especials, sobretot d'ençà que les pantalles han entrat a la seva vida i els han fet més dispersos. I tot barrejat amb una pèrdua d’autoritat, burocràcia i sous baixos. Mirin, aquest matí cap a les 8, TV3 tenia un equip al carrer i li ha preguntat a una mestra que per què feien aquesta vaga i ha contestat ras i curt:
“Per què heu decidit tornar a sortir al carrer?
Perquè l'escola pública se n'està anant a la merda. Cada vegada tenim menys recursos i cada vegada estem més sobrepassats. I clarament no podem confiar en el Departament perquè defensi l'escola pública, així que ens toca sortir a nosaltres a fer-ho.”
L'ensenyament públic no pot aguantar més i aquests mestres no confien en un govern socialista que té un president investit amb els vots de Comuns i Esquerra. És una manifestació més, greu, d’una creixent desvinculació social, emocional, amb la dura realitat. És greu perquè són els mestres, però fa quatre dies eren els metges i una mica abans van ser els pagesos. I què dir dels usuaris de Rodalies de Renfe, als qui fa anys que s’ha impedit amb total precisió arribar a temps a treballar o a tornar a casa. I què dir dels que paguem els impostos a Catalunya, que veiem que el nostre esforç fiscal se’n va i no torna. La moral col·lectiva està tocada i els partits no fan la seva feina, llevat que considerem que la seva feina és posar els seus normals i necessaris desacords sempre per sobre de les nostres necessitats.
Segurament, per això, divendres no tindrem pressupostos, perquè per més que el president Illa digui que encara hi ha temps per arribar a un acord amb Esquerra, quan falten quatre dies per la votació al Parlament, no es veu el camí per arribar al pacte. I segurament per això, un dia, més que no tenir pressupostos, no tindrem Parlament, perquè quan es trenquen les confiances, es trenca el sistema.
Bon dia.
