L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un pacte amb l'entusiasme i la confiança'

Avui es firma el Pacte Nacional per la Llengua, amb el PSC, Esquerra, Comuns, la Plataforma per la Llengua, Òmnium, Foment, Pimec, CCOO i la UGT, entre d’altres.

El Pacte disposa de 255 milions d’euros, 100 dels quals per reforçar el català a les escoles i als instituts, 78 milions per impulsar les aules d’acollida i 73 milions per a l’audiovisual i per promoure la lectura en català. 

No el firmen Junts, la CUP i la USTEC, per raons diverses. El president Puigdemont n’explicava ahir dues a Waterloo, en una trobada amb diputats del seu partit.

“Hem demanat de consensuar-lo un cop coneguem alguns elements que són crítics i determinants per definir quina política lingüística hem de seguir. Un és la sentència del TC sobre el 25%. ¿És el mateix fer política lingüística si tenim una sentència favorable o en contra? Esperem, perquè la sentència no tardarà gaire a sortir i és determinant. I l’altre element és què passarà amb l'oficialitat del català a Europa. Si ha de ser un pacte nacional hi hem de ser tots, i especialment el primer partit de l’oposició”.

No, no és el mateix tenir una sentència en contra del TC que no tenir-la, però la feina que garanteix la dotació econòmica del pla s’ha de fer igual. 

I quan no sigui aquesta sentència serà alguna altra agressió, contrària, per cert, a l’esperit mateix de la Constitució, que especifica que les llengües com el català seran objecte “d’especial protecció”. Doncs encara sort, que diria l’àrbitre del VAR.

Conscient que negar la firma de Junts a un pacte com aquest és delicat, aquest matí el president a l’exili hi ha tornat. 

“No signem el Pacte Nacional per la Llengua. De moment. No perquè no sigui important sinó perquè falten elements essencials”.

Hi ha un element essencial que falta, que és un entusiasme encomanadís per la llengua, aquella il·lusió de prosperitat i llibertat que el català significava durant els anys de la Transició. En aquest sentit, els convido a llegir l’article que escriu avui Sebastià Alzamora, on diu:

“Si als que arriben de fora els expliquem, fent escarafalls, que el català és una llengua pràcticament morta (cosa que, a més, és falsa), mentre uns altres van explicant, gojosos, que el castellà és una meravella, és obvi que prescindiran d’una llengua moribunda”.

Aquest és el gran pacte per la llengua que ens falta, el d’anar-hi, el sortir a guanyar, el de passar-s’ho bé amb la llengua, el de parlar-la sempre, el de fixar-se en els avenços i no només en els entrebancs, que sempre existiran perquè la vida no és perfecta. Ho deia Carme Junyent: tenim la possibilitat d’incorporar a la llengua més parlants que mai. Els que no en volen saber res són una minoria amb la qual no hi ha res a fer (almenys fins que no sigui obligatòria, com ho és el castellà). Però amb la immensa majoria hem de creure que hi ha partit. Esclar que hi ha partit. 

Bon dia.