L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Nova gramàtica, elegància i plaer del català'

"De poc servirà fer gramàtiques si els catalanoparlants dimitim de l’ús de la llengua. I al mateix temps, sempre he pensat que al voltant de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans podria fer més festa."

Avui és notícia que l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat la ‘Gramàtica de la Llengua Catalana’, que completa, no s’ho perdin, la de Pompeu Fabra, és a dir, una gramàtica acabada el 1933, fa 83 anys. Ja tocava fer-ne un ‘update’, no? Una actualització…

10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàticaAvui a l’ARA trobaran dues pàgines que ho expliquen. Diuen a l’IEC que la nova gramàtica inclou “més matisos i més flexibilitat”, i que com que ha volgut recollir tota la gamma de registres de tots els territoris i no s’ha donat prioritat a cap dialecte per damunt d’altres”, hi trobarem “la manera com tu parles i també la manera com parlen els altres”. En resum, que s’ha acabat parlar de “correcte o incorrecte”, i ara en direm “adequat o inadequat”.

Cargando
No hay anuncios

Amb exemples entendrem millor el tipus de canvis que ens han proposat, i l’Albert Pla Nualart n’ha posat 10. M’agradaria comentar-ne alguns i, naturalment, comentar-los com a usuari de la llengua, no com a especialista, que no ho sóc. N’hi ha 4 que m’han cridat l’atenció, vejam si a vostès els passa el mateix que a mi

Fins ara, “L’Estat manté la seva oposició que votin”. Ara també: “L’Estat manté la seva oposició a que votin”. Bé, doncs m’acabo d’assabentar que la manera com jo ho hauria dit tota la vida (“L’Estat manté la seva oposició a que votin”) ara ja és adequada.

Cargando
No hay anuncios

Passa igual que amb aquest altre exemple:

Fins ara: “Si demana els carnets, ja els els pots tornar”. Ara també: “Si demana els carnets, ja els hi pots tornar”. No crec haver dit en tota la meva vida “els els ports tornar” i sí haver dit tota la vida “els hi pots tornar”.

Cargando
No hay anuncios

Sovint he tingut la impressió que, potser per la història política de Catalunya, que ha perjudicat el català, i el contacte, sovint imposat, amb la llengua potent, que és el castellà, els guardians de la gramàtica no s’han atrevit a fer evolucions de la norma com aquestes, i celebro que sigui així.

En canvi, em passa el contrari amb aquest altre exemple:

Cargando
No hay anuncios

Fins ara: “Diria que aquell home és cec”. A partir d’ara: “Diria que aquell home està cec”. Aquí, veuen, crec que no calia, que tothom entén la diferència entre un estat definitiu i un de transitori. Un invident és un que “és cec”; un que ha quedat encegat pel culpa del flaix d’una càmera “està cec”, però al cap d’un minut ja no ho estarà.

I, finalment:

Cargando
No hay anuncios

Fins ara, “Em sembla que arribaré a un quart de set”, i ara també, “Em sembla que arribaré a les sis i quart”. Aquí cal llegir la lletra petita, perquè el que diu és que a Catalunya, l’adequat és dir les hores amb el sistema de campanar, amb els quarts, i a les Balears o al País Valencià, l’adequat és dir-ho amb el sistema de rellotge digital.

No ha de ser fàcil fer una Gramàtica, i menys la d’una llengua tan viva però tan assetjada com el català, i probablement per això aquesta gramàtica ha tardat 20 anys a acabar-se.

Cargando
No hay anuncios

Per això, i perquè en relació amb el català sovint conviuen dues posicions extremes. La del llepafils que tot el dia t’està recordant com ho diria Fabra (o s’ho inventa) i tot li semblen castellanismes i et fa sentir incòmode amb la teva pròpia llengua, i la dels catalanoparlants que no senten la més mínima vergonya de destrossar-lo, cosa que no farien amb el castellà. I ja no dic passar-se al castellà com a mesura preventiva. Encara que no tinguin ni la més remota idea de si el seu interlocutor parla o entén el català, contesten en castellà o comencen en castellà una conversa amb un desconegut. Se’n sorprendrien. Si la meva experiència serveix: en un taxi a Barcelona, amb conductors nascuts a l’Àfrica o Àsia, que no tenen la més remota idea qui pugui ser jo, ningú m’ha dit que no m’entengui, tothom m’ha entès i més d’un m’ha contestat en català, un català bàsic, de ‘Digui, digui’, però m’ha contestat en català. I altres fins i tot el parlaven com qualsevol de nosaltres perquè havien anat a escola aquí, a Catalunya.

Recordem-ho: De poc servirà fer gramàtiques si els catalanoparlants dimitim de l’ús de la llengua. Que és pesat? Que sembla que això a altres llengües no els passa, que ja tenim prou problemes... sí, però ‘c’est comme ça’... Mala sort, tothom té la seva motxilla i aquesta és la nostra. L’ús natural, gairebé plaent, de la llengua, com molts francesos parlen el francès, m’ha semblat sempre d’una gran elegància personal.

Cargando
No hay anuncios

I al mateix temps, sempre he pensat que al voltant de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans podria fer més festa: sempre sabem qui son els acadèmics de la llengua espanyola i quines butaques amb quines lletres majúscules o minúscules ocupen a la Real Academia. Els d’aquí no els coneixem, gairebé. I el mateix passa amb l’admissió de noves paraules. Sembla com si la seva feina fos com una partida d’escacs només apta per a campions mundials o una mena de ritu litúrgic amb trossos amb llatí que la plebs no ha d’entendre. La solemnitat i la ciència no haurien de ser incompatibles amb el màrqueting.