L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Albiol, a la majoria absoluta a Badalona pel desallotjament'

Algunes de les 400 persones desallotjades ahir a Badalona han passat la nit al carrer. 

Els van fer fora sense tenir res a punt, ni l'Ajuntament de Badalona, ni la Generalitat, ni el govern espanyol. El fracàs, doncs, és col·lectiu perquè tu pots desallotjar un assentament però les persones no desapareixen, de manera que l’única cosa que passa amb el problema és que es trasllada. 

La Generalitat i el govern espanyol hi passen de puntetes, com si no anés amb ells; en canvi, l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, ha estat presumint del desallotjament i de no haver posat ni un sol euro per atendre els desallotjats i dient que aquestes persones generaven “problemes greus de convivència i seguretat”.

“Deixo molt clar que l'Ajuntament de Badalona no gastarà ni un sol euro a donar habitatge a persones que s'han dedicat a fer la vida impossible als veïns. Nosaltres hem donat veus i hem fet gestions a través dels diferents serveis municipals per veure si hi havia possibilitat que algunes persones poguessin passar la nit en algunes pensions, espais reservats per a aquesta mena de persones. Hem parlat també amb entitats socials i ningú, repeteixo, ningú ha volgut acollir aquestes persones”.

Albiol, que a les municipals del 2015 va fer servir com a eslògan “Netejant Badalona” governa la tercera ciutat de Catalunya amb majoria absolutíssima. El vota molta gent que abans vota socialista, o Comuns i indepe. I com que quan guanyes tothom t’abraça, Albiol havia normalitzat la seva figura política, fins al punt de sortir a donar suport al Pacte Nacional per la Llengua. Albiol ha posat en evidència l’esquerra que tota la vida havia governat la ciutat. Però ara ha tornat allà on era: sap que el discurs que barreja immigració i delinqüència dona vots, i com que aquest cas del B9 l’ha jugat a fons, segur que tindrà premi electoral, sense importar que estiguem parlant de persones. 

D’ahir també cal analitzar la compareixença de Santos Cerdán al Senat. Es va presentar com a víctima d’un complot de l’estat profund en contra seva, en què s’haurien fet servir proves manipulades, gravacions concretament, i tot perquè va negociar l’amnistia amb Puigdemont i va ser el primer socialista que s’hi va retratar.

“Tot va canviar després de Puigdemont”, va dir Cerdán. Segur que tot va canviar. El que és segur és que quan Pedro Sánchez el va deixar caure, alguna cosa irregular hi devia haver. Però Cerdán va insistir que després de la negociació a Brussel·les va haver d’anar escortat, que gent d’altres partits el va avisar: “Ves amb compte”. Però el senador de Vox que l’interrogava, Ángel Pelayo, va dir que sí, que tot va començar per haver negociat l’amnistia: "Tot prové d’aquí. És un acte de corrupció gegantí, senyor Cerdán".

No ve d’aquí, exactament. Ve de considerar il·legítim que Sánchez reunís els vots que Feijóo no podia sumar. I, per tant, ve de més lluny. Ve de no tenir el poder. Per al PP, per a Vox, el poder està per sobre de la unitat d’Espanya. Perquè, en la seva manera de veure la vida, una cosa assegura l’altra. Encara que això enfonsi la credibilitat del poder judicial.

Sigui com sigui, Sánchez és el gran perdedor d’aquesta crisi del PSOE. Els ho hem anat dient: estava en caiguda lliure, estava actuant a la desesperada. En volen un lleuger indici, com aquell primer cop de vent que al girar una cantonada et fa adonar que l’hivern ja és aquí? Mirin aquest article d’El País: “Pensar en un PSOE sense Pedro Sánchez”. La idea és que potser caldria pensar en un relleu per a Sánchez perquè el que és bo per a ell (resistir) pot ser dolent per als candidats socialistes, perquè les eleccions autonòmiques i municipals els aniran malament. Aquest article no l’escriu algú qualsevol: el firma un dels subdirectors del diari. 

Bon dia.