L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Jordi Pujol contra el missatge d'Aliança Catalana'

La compareixença de Sánchez per fer balanç de l’any va anar exactament com els havíem avançat: aguantarà.

Segons ell, les xifres macro de l'economia són bones, un govern PP-Vox seria molt dolent (“un error històric”, va dir), i al gener es reunirà amb Oriol Junqueras per fer gestos amb els socis d’investidura i amb un líder encara inhabilitat perquè no se li acaba d’aplicar l’amnistia. Ho va dir al migdia i ho va repetir a la tarda, a la trobada de Nadal amb periodistes a la Moncloa.

Però per damunt de la determinació de resistir, hi ha l’evidència que el president espanyol ha acabat l’any rebregat políticament i físicament, sec, esprimatxat, espremut. I que després de les detencions per presumpta corrupció i els casos d’assetjament dins el PSOE coneguts la setmana passada, el seu discurs sona cada vegada menys convincent. Sense anar més lluny, ahir Sumar, soci de govern, va dir que Sánchez va fer un discurs insuficient i el PNB diu que s’han quedat com abans. 

I dins les seves pròpies files hi ha un gran cansament. Escoltin l’alcaldessa de la Corunya, la socialista Inés Rey, demanant als homes del seu partit que surtin a criticar els comportaments masclistes.

“Trobo a faltar que els meus companys surtin a parlar. Companys homes. Amb càrrecs polítics importants. On són? On són els homes feministes?”

Hi ha cansament d’escàndols, sí, però, de moment, encara és més forta la por que fa un govern de PP i Vox. I aquest continua sent el fil d’on encara penja Sánchez i amb el qual pretén aguantar fins al 2027. Ens podríem preguntar quin sentit té aguantar per aguantar si no pots aprovar uns pressupostos, ni gairebé cap llei important. Un important socialista català em va donar ahir una resposta: "A part que Sánchez ha resultat ser un animal polític, si tu saps que venen per tu, que no és que et vulguin fer fora del govern sinó que et volen dins la presó, tu què faràs? Aguantar".

I per acabar, una qüestió no menor. Avui es tanca oficialment l’Any Candel en un acte al Palau de la Generalitat. Aquest 2025 ha fet cent anys de naixement de Paco Candel, que, com saben, va escriure el llibre Els altres catalans el 1964, en què va parlar dels problemes i de l’esperança d’integració a Catalunya de tants immigrants espanyols que havien vingut a buscar un futur al nostre país. El va escriure durant la dictadura, és a dir, en un moment en què la idea d’integrar-se a Catalunya no tenia cap instrument polític per fer-la possible.

Doncs bé, un candelista de tota la vida, el president Pujol, ha escrit avui, als 95 anys, un article a La Vanguardia en què diu el següent: "[Els altres catalans] És el llibre que més ha contribuït a fomentar l'esperança, el progrés, la justícia i el benestar global a Catalunya". I afegeix: “Soc un home amb algunes obsessions, que ben segur amb l’edat se m’han agreujat. Ja en tinc 95. I no estic en plena forma. Però una d’aquestes obsessions té a veure amb Catalunya, amb tots aquells que viuen i treballen a Catalunya i que configuren el pilar del país que estimo. I amb en Candel, jo sempre hi ha vist esperança”.

El missatge de Pujol, ja al final de la seva vida, és clar: la via per a Catalunya no pot ser, no ha de ser Aliança Catalana, sinó la integració, l’autoestima. De fet, el mateix Pujol ha explicat que havia volgut anar a Ripoll a explicar-ho, però que a Junts no va agradar la idea. Parlant d’immigració, Pujol ha admès que ara “tenim motius per tenir por, però hem de creure en nosaltres mateixos” i superar el simple estadi de la por i els desitjos. 

Bon dia.