Arrugues per compartir

Quan tenia deu anys, volia ser princesa. 

Amb vint anys, volia curar el càncer a nivell mundial. 

Als trenta, volia una casa amb jardí. 

Als quaranta vaig anar a viure a l'estranger.

Ara, als cinquanta, ja sé què vull fer quan sigui gran: escriure. 

No soc princesa (per sort),

tampoc he curat el càncer (llàstima),

però he tingut un jardí amb un roser preciós.

Em vaig haver de reinventar, i ara escric per tal que els nens aprenguin a valorar i a respectar a la gent gran.

Aquest espai estarà ple de contes d'àvies que, en realitat, són fades; d'altres que fan que un tros de branca es converteixi en una vareta màgica; d'altres que són volàtils però indispensables com el vent; però també de de nenes que no entenen com poden tenir els cabells blancs.

Contes i relats amb gent gran i amb nens, amb nens i gent gran, plens de la màgia amb la qual la vida ens saluda cada dia.

M'hi acompanyeu?