Anna Amigó Vilalta: “El que estic cantant, l’arpa també ho diu”

La cantant i música Anna Amigó Vilalta (l’Espluga de Francolí, 1982) participarà divendres en les semifinals de la World Harp Competition, als Països Baixos, que aplega els millors arpistes del món. Amigó és la primera arpista de l’Estat que arriba a la semifinal d’aquest certamen. Hi acudirà amb l’arpa celta i el seu treball Sang de dona, que ja fa un any que es pot veure per escenaris de Catalunya i també de l’estranger.

Què és la World Harp Competition?

— És una competició en què participen arpistes de tot el món i es passen diferents fases. N’he passat dues i la tercera, la semifinal, és quan et conviden a anar-hi en persona. En la primera fase envies una cançó i un jurat de tres especialistes en arpa et descarta o et selecciona. En la segona, et fan fer un vídeo del projecte que tocaries i et valora un altre jurat de tres persones diferents. A la semifinal serà un jurat de set persones, molt divers.

Quants semifinalistes són?

— Catorze, però un ha caigut i serem tretze. Durant el 16 i 17 d’abril cada un dels semifinalistes tenim 45 minuts per presentar el nostre projecte. L’última soc jo. El jurat n’escollirà tres, que van a la final del dia 18. A la final són deu minuts. Coincideix que aquell dia es fa un festival d’arpa molt important, amb artistes de tot el món en diverses sales. Els finalistes obrim les actuacions i s’escull el guanyador. Hi ha un quart premi que és el vot del públic i que pot ser un semifinalista. Semifinals i final es poden veure per internet i tothom pot votar.

Recentment, ha estat finalista en els premis Enderrock com a millor artista revelació de clàssica i contemporània. És un any de reconeixements.

— I tant! Estic molt contenta. Estar nominada va ser una sorpresa perquè hi havia molts candidats. I va ser amb el vot del públic. Vol dir que hi ha gent que t’ha vist i diu que això val la pena. I vota. És un premi ser finalista.

L’hem vist cantar, tocar el violí. A l’arpa com hi arriba?

— L’arpa ja m’agradava de petita. A Catalunya només hi ha cinc o sis llocs on es pot aprendre a tocar i són a l’àrea metropolitana de Barcelona. Jo soc de l’Espluga de Francolí. Vaig dir que si l’arpa la poso plana és un piano, però els meus pares em van respondre que la meva germana ja el tocava. I jo havia de tocar un instrument que pogués tocar amb la meva germana i em van posar el violí com m’haurien pogut posar un clarinet. No renego del violí. En vaig estar aprenent dels vuit als dinou anys.

I l’arpa?

— Me’n vaig anar a Escòcia i allí va tornar a sortir. L’anava veient. I quan estava a Bèlgica, vaig portar el violí al lutier. Era una botiga de corda a Anvers i tenia una vitrina plena d’arpes. I li vaig dir que mentre em netejava i posava en ordre el violí, em miraria les arpes. I em va animar a tocar. L’endemà vaig buscar informació sobre una escola d’arpa i la setmana següent ja me’n comprava una. Era el 2009. Treballava i assistia a l’Escola d’Arpa de Brussel·les. Allà vaig conèixer l’Eva, que feia arpa des dels divuit anys, i ella amb l’arpa i jo amb el violí vam formar Formiga & Cigale el 2012.

Com ha après a tocar l’arpa?

— Vaig fer un any i mig en aquella escola i, després, de manera autodidàctica. Jo sé que la vull per cantar, no per ser una gran solista d’una filharmònica, i m’he pogut marcar un recorregut molt més assequible. He anat seguint amb tallers amb diferents artistes d’arreu del món. L’any passat, per exemple, vaig fer un curs de música escandinava amb l’Ariadna Savall.

Com neix el projecte Sang de dona?

— Va ser el 2020. Se’m va morir el pare al mes de març i ens vam quedar confinats a l’Espluga. El meu lutier, el Llibert Ribó, em va deixar una arpa perquè aquí no tenia la meva. A l’agost continuàvem aquí i des d’un poble em van proposar anar-hi a tocar. Fins llavors havia tocat màxim tres cançons en algun acte institucional, però mai un programa sencer d’una hora sola. L’acollida del públic va ser molt bona. I vaig veure que podia aportar alguna cosa que en aquell moment no s’estava fent. Vaig seguir arranjant cançons. Ja en tenia de dones, però en vaig començar a buscar més específicament per poder tenir un ventall de personatges femenins diferents.

Va anar al Convent de les Arts d’Alcover a fer una residència.

— Em trobava que feia concerts i tothom em preguntava si tenia material gravat. Et mates a gravar un disc i qui el compra? I si el penges a xarxes, què et pagaran amb la feinada que hi ha al darrere? La importància que li dono és l’experiència en directe de la gent que em va veure. Però vaig claudicar i vaig dir: el gravo. El disc ja l’havia rodat molt, però hi vaig afegir noves cançons. El 75% del disc el tenia molt integrat. Sang de dona és més que música. És un concepte. És social. L’arpa no és un instrument per acompanyar, sinó que el que jo estic dient, l’arpa també ho diu. Està molt dramatitzat. Són problemes de les dones de fa segles que encara existeixen.

Què li va aportar al disc gravar-lo en un espai com el Convent de les Arts?

— És un espai que dona molt de joc, perquè pots tocar a dalt de l’escenari de l’antiga església, però també hi ha moltes capelletes i depèn d’on et posis té un so o un altre. Pots anar al claustre o també en un estudi de gravació des de fa poc. No molestes veïns perquè està insonoritzat. Quan acabes la feina, travesses el claustre, sigui l’hora que sigui, fas una neteja mental, i obres una altra porta i puges a la residència, on tens una taula, un llit, una cuina, un terrat... Això és un luxe. Ja ho coneixia, perquè hi havia tocat i havia fet una altra residència amb Formiga & Cigale. Per a mi era molt important tocar en un lloc que conegui i em conegui a mi i sense uns horaris tancats.

Com ha rodat el treball?

— Es va presentar el 8 de març de 2025. Per a la gent que sent el disc és com venir en un concert. És molt orgànic. He tocat en sales grans, com el Convent de les Arts, per les ermites del Montsant enmig de la natura, a l’Arxiu Episcopal de Vic o al Parc Nou d’Olot, que és immens. Són llocs molt diferents. I a Olot em va passar una cosa molt interessant. Canto cançons molt bèsties, en què violen i maten les dones. A La dama de Reus, ella s’acaba venjant del capità, que l’havia violat i havia matat el seu marit, apunyalant-lo. El públic normalment no diu res i a Olot van fer crits de “Vinga” i aplaudien.

Cada públic és diferent.

— No hi ha cap concert igual. I tampoc no en pots triar un perquè cada públic et transmet una energia diferent.

Fa uns anys que es dedica al cent per cent a la música. Va ser complicat fer aquest pas?

— Molt. Sempre havia escollit tenir una feina al cinquanta per cent i l’altra meitat del temps dedicar-me a la música. La covid em va enganxar a Catalunya. Primer volia continuar online la feina de Bèlgica i no va poder ser. Em vaig trobar aquí que ni tenia feina i em van començar a oferir concerts.

I ha pogut viure de la música.

— Sí. Faig concerts, actes institucionals, tallers a les escoles i centres culturals i biblioteques, on explico l’instrument.