Les últimes dècades només hem venerat el pragmatisme juntament amb la comoditat. L’educació de les nostres filles s’ha caracteritzat per l’absència de mites i un proteccionisme extirpador. S’han bandejat les utopies en nom del realisme i la relativització de qualsevol valor poc útil. Les noves generacions han crescut, majoritàriament, sense cap sentit de la transcendència. L’èpica comporta riscos i també contradiccions però l’alternativa és la resignació existencial. Admirar gestes heroiques, tenir referents o creences espirituals pot semblar il·lús, no obstant això, ha impulsat la humanitat a assolir grans conquestes immaterials
El resultat és que avui veiem un grup d’avis i àvies tan nombrós i tenaç com el de Reus que lluita pels drets i el futur de les seves netes. Els Comitès de Defensa de la República (CDRs) i els actes de suport als presos polítics els lideren i sostenen, principalment, gent de mitjana edat en endavant. En canvi, on són les joves entusiastes? ¿No es revolten per dins? Hi ha honroses excepcions i moments exemplars, com les tancades a les universitats pel referèndum i l’aturada del 3 d’octubre. Però cada dia sumen més motius per organitzar-se decididament en defensa de la llibertat i no ho fan. On són la clàssica rebel·lia i l’idealisme de qui ha de canviar el món? Alguna cosa devem haver fet malament si la joventut ja no és revolucionària de manera persistent. Els hem robat la glòria?
