EN EL PUNT MÉS àlgid de la pandèmia, quan estàvem tots confinats en un escenari impensable feia tan sols unes setmanes, quan ja havíem entès que això anava de debò i començàvem a estar força espantats, la meva mare va patir una caiguda greu. Vam fer cap a l’Hospital Sant Joan de Reus just en el moment que la darrera cosa que es volia era anar a petar a un hospital. En aquell moment, em vaig prometre que el meu proper article, quan fos, el dedicaria al seu personal. No perquè ara toqui aplaudir i donar premis als sanitaris o perquè abans no sabés que fan una de les feines més difícils i compromeses. No per quedar bé ni per una solidaritat efímera que de seguida queda desbancada per l’adhesió a un altre col·lectiu visibilitzat per les circumstàncies o la bona causa de torn. Sinó per una necessitat personal d’expressar la meva admiració per la forma com el personal de l’Hospital de Reus –el cas concret que he conegut de primera mà– ha reaccionat a la conjuntura.
Tots els agents implicats en el seu funcionament han sabut reorganitzar, agilitzar i flexibilitzar els seus procediments amb eficàcia. La seva capacitat d’adaptació i serenitat m’ha impressionat. Encara més quan, a banda de l’augment de pacients i el clima de pànic, la seva feina s’ha tornat encara més feixuga pels nous protocols. Però han crescut amb les dificultats igual que altres professionals, mentre la classe política espanyola i el seu executiu quedaven retratats. Superats de llarg pels esdeveniments i sempre obcecats per la por a perdre la seva darrera colònia, han fet palès, una vegada més, que vivim en un Estat construït sobre l’ocultació sistemàtica de la veritat, la corrupció i el pensament i formes totalitàries. La incompetència, alhora que la xuleria –pròpia de la feblesa constitutiva del seu estat– i falta d’humanitat que han demostrat ha contrastat amb la solvència i generositat del personal sanitari com a exemple paradigmàtic. I a casa nostra, la classe política –de dirigent no en tenim des dels Diputats del General de 1714– només ha abundat també en el seu partidisme, covardia i mediocritat. Aquest gap encara dona més motius per agrair reiteradament la tasca d’aquells que sí que han estat a l’altura quan més ho necessitàvem.
