ISAURA VALLE: “El meu avi em va dir que era jove, però que si em veia capaç fes un pas endavant”

Amb 18 anys, Isaura Valle Olivé va assumir aquest octubre el càrrec de presidenta de la Penya Blanc-i-blava Torredembarra i Baix Gaià, amb més de cent socis i una de les més actives del sud de Catalunya. Valle estudia comunicació i periodisme audiovisual a la Universitat de Lleida i el seu treball de batxillerat el va fer sobre la relació entre l’Espanyol i els mitjans de comunicació.

Com arriba una noia de 18 anys a presidir una penya de l’Espanyol?

Em ve de família. El meu avi Lluís m’ha inculcat el sentiment perico des de petita. Hem viscut la penya a casa. El meu avi n’és el tresorer, i el meu oncle i la meva tia també han estat a la directiva. I jo ja era vocal. Joan Rovira, que va reflotar la penya, volia deixar la presidència, i ja abans de l’estiu m’ho vaig començar a pensar. A l’assemblea de l’octubre vaig decidir presentar-me.

I què li va dir el seu avi?

Que era molt jove, però que si em veia capaç fes un pas endavant.

Com han sigut els primers mesos en el càrrec?

Soc tímida, però he tingut el suport de la resta de la directiva i d’altres penyes, i no em fa vergonya reconeixe-ho. Compartim un mateix sentiment. Quan feia pocs dies que era presidenta, en un aniversari de la penya de Reus vaig veure que tothom sabia que era presidenta i em va sorprendre.

Quan va anar per primer cop al camp de l’Espanyol?

El meu avi em va portar a veure l’últim partit a Montjuïc, que va acabar amb un hat-trick de Tamudo. Era el 31 de maig del 2009. Va ser l’escenari ideal per enganxar-me a l’Espanyol. Llavors ja era perica, però el meu avi devia patir que no em fes del Barça i em va portar al camp [riu]. El segon any a Cornellà-El Prat ja em van fer sòcia. Per sorpresa. Des de llavors cada temporada vaig a veure 10 o 15 partits. No m’agrada veure els partits a la tele.

Per què?

Em poso molt nerviosa. Al camp em puc moure més i cridar i em passa més ràpid.

El seu treball de batxillerat ha sigut sobre la relació entre l’Espanyol i els mitjans de comunicació. Quina conclusió n’ha tret?

L’Espanyol té de veí un gegant mediàtic, una marca molt potent com és el Barça. I és molt difícil competir-hi. Amb l’ascens del Girona a Primera Divisió, els seus minuts de TV no han sortit del Barça sinó de l’Espanyol. I entenc que les televisions ho facin perquè el Barça i el Madrid són els que tenen més projecció a escala mundial. En el treball, el club em va ajudar moltíssim. El conseller de l’àrea social, Alberto Ariza, em va obrir moltes portes. I vaig poder parlar més d’una hora amb l’expresident Joan Collet. De tot. Vaig gaudir moltíssim.

I per què hi ha aquesta diferència abismal entre Barça i Espanyol?

Parteixen de la mateixa base, es van fundar amb un any de diferència. Potser des de l’Espanyol hem fet algunes coses malament. El perico ha de fer autocrítica. Potser el nom ha portat problemes i econòmicament s’han fet alguns desastres. Però també hem sigut capaços de sobreviure amb aquest gegant al costat.

Quins són els seus projectes al capdavant de la penya?

El meu antecessor, Joan Rovira, va aixecar-la quan estava a punt de desaparèixer. El 2014 Torredembarra va ser la seu de l’Aplec de Penyes de l’Espanyol. Volem seguir organitzant el sopar i la sardinada anuals i mirar si podem fer actes nous, com anar un dia a l’estadi els membres de la Penya amb autocar. Des de fa anys ens falta un local per veure els partits, però costa trobar un bar on poder fer-ho. Volem fer servir les xarxes socials per tenir els socis actius, però depèn de la marxa de l’equip a la Lliga. La temporada passada ho vam notar molt i aquesta hem començat molt bé, ens hem animat i després hem tingut un bany de realitat.

I seguir venent la Grossa de Nadal.

Fa anys que anem a València a buscar el 43.830, el codi postal de Torredembarra, i es ven molt. Aquesta va ser una gran operació de màrqueting. Enguany n’hem venut 75 sèries. Un any van tocar els premis menors i vam repartir 77.000 euros.