La ‘llei mordassa’ en acció
El desembre passat el PP va aprovar en solitari l’anomenada llei mordassa, que, segons tota l’oposició, limita alguns dels drets bàsics fonamentals establerts en la sacrosanta i intocable -quan convé- Constitució. Entre d’altres, es penalitzen les concentracions per impedir desnonaments, els escraches, fotografiar o gravar policies quan creiem que poden estar actuant de manera il·legal, desproporcionada o arbitrària, les manifestacions davant del Congrés, Senat, Parlaments autonòmics... És a dir, mesures destinades a protegir ses senyories i els seus protectors cuirassats d’hordes de ciutadans desarmats i pacífics que, en nom del seu ordre públic, aviat no tindrem dret ni a l’enrabiada ni a la queixa.
Però després de veure les reaccions del president plasma, que ha titllat els actes de suport popular al president Mas d’inacceptables, antidemocràtics i intimidatoris envers el TSJC, no ens estranyi que aviat es materialitzi l’anunci de la Fiscalia de l’Estat de prendre mesures legals contra manifestacions semblants en considerar que ataquen la independència judicial. És curiós, perquè quan Jaume Matas o Francisco Camps, tots dos presidents autonòmics del PP, van rebre suport popular durant els seus respectius judicis, ningú no va dir res.
RAMON GAUSACHS CALVET, L’HOSPITALET DE LLOBREGAT
Mirant a Europa
Des del gener del 1986, quan l’estat espanyol va entrar a la CEE (la Unió Europea avui), molts milers de milions d’euros s’han abocat a les nostres infraestructures i a les nostres xarxes socials provinents dels fons de cohesió de Brussel·les. Però també cal remarcar la condició sine qua non que aquestes ajudes s’aplicaven a un democràtic estat de dret.
Durant aquests últims anys la tendència a l’independentisme català ha pres una gran magnitud social, a causa principalment dels errors en les respostes del govern central a les ben organitzades aspiracions dels catalanistes. Resultat: una situació d’impàs polític sense posicions dialogants.
Gran part de la ciutadania veu amb preocupació aquesta paràlisi política i gira els seus ulls a la UE, a la qual situa com a possible mediadora entre les parts com a camí de solucions entre Espanya i Catalunya.
JAUME VALLES MUNTADAS, SANT ADRIÀ DE BESÒS
Controlar el proïsme
És obvi que hi ha persones que fan un mal ús dels dispositius mòbils, uns petits aparells que, estadísticament, ja són a la nostra vida i a les nostres butxaques i que fan servir fins i tot els que hi semblaven al·lèrgics. Ara bé, hi ha un corrent que els voldria bandejar de la vida de les persones. Ho puc entendre: les addiccions, la manca de respecte pel proïsme i, en general, el que alteri comportaments o ens distregui de l’important no són gens recomanables. Amb tot, ja em temo que la fòbia al fet que els altres utilitzin els smartphones pot esdevenir paranoia.
Els en poso exemples: la gent des de fa molt mira el rellotge per saber l’hora, anota en una llibreteta les coses que no vol oblidar o consulta textos en format butxaca. Ara, avui dia, això i molt més ho tenim a la mà en els dispositius mòbils: si jo hi miro l’hora, hi anoto una dada o hi repasso el meu llibret d’oracions, ¿estic faltant al respecte als presents? ¿No deu ser que hi ha la paranoia de pensar que s’hi fan habitualment coses dolentes, s’hi perd el temps, o que no volem parar atenció a algú o vés a saber què?
Jo estic a favor de la llibertat, i de no judicar què fan els altres si no estic cridat a fer-ho. I si algú perd la voluntat o el seny amb l’ús inadequat o compulsiu d’un smartphone, l’ajudaré, i tant. Però no em dedicaré a anar dient als altres: “Mira, aquest...!” No cal fabricar-se més enemics dels que calen ni pretendre controlar la vida del proïsme.
XAVIER SERRA BESALÚ, GIRONA