Cartes a la Directora

L’altra Badalona

Acabo de sortir del dentista i una doctora jove m’ha aturat amb llàgrimes als ulls, m’ha agafat les mans i m’ha dit: “Gràcies per donar veu a l’altra Badalona, la que s’avergonyeix del que està passant”. Ahir, un noi pel carrer em va dir: “És un honor”. I avui, a l’autobús, una dona simplement m’ha dit: “Gràcies”.

Aquesta és l’altra cara de Badalona: la de la bona gent, la que no fa soroll però actua. La que porta mantes, ofereix el seu cotxe, acompanya a l’hospital, cuina, compra mitjons i guants, porta sacs de dormir i comparteix el dolor, la vergonya i la indignació pel que està passant.

Cal visibilitzar que no tota la ciutat és racista. Molts veïns que donen suport a l’alcalde no ho són, sinó que viuen condicionats per la por que fa temps que es promou als barris més empobrits. Amb tots els mitjans al seu abast, l’alcalde difon missatges d’odi que generen confrontació entre veïns i criminalitzen un col·lectiu que majoritàriament ve de països molt pobres per poder enviar diners a les seves famílies.

“He vingut a treballar, no a tenir problemes” és una frase que es repeteix entre les persones que malviuen sota un pont, gràcies a la solidaritat veïnal, en dies de fred i pluja.

Molts parlen sense conèixer la realitat. Els emigrants subsaharians no tenen permís de treball durant dos anys i sobreviuen com poden. Quan finalment poden regularitzar la seva situació, gairebé ningú els lloga una habitació. Sense sortida, busquen refugi on poden, com faria qualsevol.

En dos anys hi hauria hagut temps per abordar el problema del B9 amb serietat i voluntat política. En lloc d’això, s’han ofert respostes simplistes a problemes complexos. A més, fa un any es va tancar l’únic alberg de la ciutat i es van deixar cinquanta persones al carrer.

L’aporofòbia i el racisme institucional són una bola de neu que molts veïns de Badalona no estem disposats a consentir. Governar hauria de significar fer-ho per a tothom, amb responsabilitat i sense manipular la por per guanyar vots.

Àngela Valeiras

Badalona

A la Cerdanya

Anar a la Cerdanya és aquell gest íntim que tots fem pensant exactament el mateix: jo no soc com els altres. Jo hi vaig entre setmana, jo conec un poble petit, jo no vaig a pistes, jo hi vaig pel silenci. I llavors hi arribes i descobreixes que hi ha vint persones més que també pensen que no són com les altres, vestides amb anoracs Moncler impol·luts, ulleres bones i la sensació permanent que han baixat d’una revista –és el look gorpcore “de muntanya però amb estil d’Instagram”–. La Cerdanya és la Costa Brava d’hivern: mateix ritual, però amb fred. Cotxes grans carregats fins dalt, brunchs a 1.500 metres i una obsessió compartida per “desconnectar” sense perdre cobertura. Tot és molt natural, però amb disseny nòrdic i calefacció radiant. Això no és nou. Abans ja hi havia el pixapins de costa; ara simplement ha evolucionat. És més silenciós, més sostenible –en el discurs– i molt convençut que ell sí que hi encaixa. El mecanisme és el mateix: ocupar el lloc uns dies, fer-lo propi a Instagram i marxar amb la sensació d’haver viscut alguna cosa autèntica. I aquí ve la trampa: jo també hi soc. També penso que el meu cas és diferent, que jo hi vaig “bé”. Potser per això la Cerdanya està tan plena: perquè tots, absolutament tots, no som com els altres.

Montse Pijoan i Almaraz

Barcelona

Pressió nadalenca

He treballat com a dependenta diversos Nadals en botigues de roba i cada any presencio el mateix. Clients corrent, pares discutint pel preu dels regals, famílies carregades intentant mantenir la calma. Se senten sospirs i discussions per qualsevol detall. Nadal hauria de ser una època d’alegria, però per a molts es converteix en pur estrès i ansietat.

Andrea Tejero Buil

Barcelona