Per una educació amb sentit comú
Soc docent i no puc estar més temps en silenci davant el desgavell que vivim a les aules. L’educació s’està descomponent, i amb ella, la nostra autoritat, la cultura de l’esforç i el respecte. El professorat està ofegat entre documents, projectes, memòries i informes absurds. Passem més temps davant de formularis que davant dels alumnes. I mentrestant, el departament continua ignorant el nostre malestar, disfressant la realitat amb paraules buides. Hem canviat llibres per pantalles i continguts clars per un batibull de “competències”, “vectors” i “transversalitats” que ni nosaltres ni les famílies entenen. El resultat? Alumnes més confusos, més desmotivats i més incívics.
Deixem de tractar els infants com si fossin de cotó! L’educació també és aprendre a afrontar conseqüències. Ara els alumnes saben que no passa res si desafien, insulten o boicotegen una classe: no poden repetir, no poden suspendre per actitud, i fins i tot reben excel·lents. Ells ho saben, i se’n riuen.
L’alumnat amb necessitats especials ha de rebre atenció adequada. La inclusió forçada no beneficia ningú: ni a ells, ni als companys, ni als docents. Necessiten especialistes, espais adaptats i recursos que no tenim.
Reducció de ràtios, ja. Cap codocència ni projecte “innovador” pot substituir el fet essencial: menys alumnes per aula per poder ensenyar i atendre amb dignitat.
Recuperem la cultura de l’esforç. Avaluar de l’1 al 10, amb procediments, conceptes i valors, donava claredat i coherència. Tothom entenia què s’esperava i què passava si no es complia. El que estem vivint no és només desgavell: és maltractament institucional al professorat. Ens han tret l’autoritat, ens han saturat de burocràcia i ens han deixat sols davant d’una situació insostenible.
L’educació no pot ser un experiment etern. Per una educació amb sentit comú!
Laura Navarro
Barcelona
SOP: més que un diagnòstic
Cada mes era un repte: dolors que no desapareixien, canvis d’humor que m’afectaven en tot, dificultats inesperades i un cos que no semblava respondre com jo esperava. Després de mesos de consultes i proves, el diagnòstic va arribar: síndrome d’ovari poliquístic (SOP). Tot i tenir un nom, les solucions pràctiques i l’acompanyament real continuaven absents. Els símptomes –desajust hormonal, dolors, cansament constant– pesen en el dia a dia i en l’estat d’ànim, i sovint són menystinguts o tractats com a normals.
El més frustrant és veure que moltes dones joves viuen aquesta realitat soles, sense que la societat ni el sistema de salut ofereixin informació clara ni suport emocional. Cal escoltar-nos, validar el nostre malestar i proporcionar eines concretes per afrontar-ho. El SOP no és només un assumpte mèdic: és dignitat, qualitat de vida i reconeixement. Si no canviem l’enfocament, moltes continuaran sentint-se invisibles davant d’una condició que les acompanya cada dia.
Natalia Romero
Canet de Mar
Collons!
A l’ARA del 13 de novembre, Quim Aranda explicava que una investigació de l’ADN de Hitler acaba de demostrar que tenia un sol testicle. Aranda tradueix al català la cançó que la mainada al Regne Unit, fa vuitanta anys, cantàvem. En anglès es cantava així: “Hitler has only got one ball, / Goering has two, but rather small, / Himmler is somewhat similar, / But Goebbels has no balls at all!” Sembla mentida que, de ben petits, ja ho tinguéssim tan clar.
Henry Ettinghausen
La Pera
