La frustració dels mestres
Els darrers dies de gener, a més del greu problema del descarrilament de trens i, finalment, la borrasca, hem observat que al nostre país tenim un problema amb les escoles. Un estudi traça un quadre demolidor sobre la degradació de la convivència a les aules.
És motiu de reflexió especial la desmotivació que viu la professió docent. Senten, més que als països del nostre entorn, que la seva feina no és valorada, que perden el temps en gestions burocràtiques, redactant informes que després ningú no llegeix, i veuen amb impotència l’augment de faltes de respecte per part de nois i noies, i fins i tot d’agressions comeses per famílies d’alumnes.
Tot i això, crec important reconèixer que en les últimes dècades els avenços han estat importants. Uns avenços que només es mantindran si els diferents actors involucrats, començant per les famílies, treballen conjuntament.
Si la realitat espanyola demostra alguna cosa és la necessitat d’un consens que sostingui la insubstituïble funció social de l’escola.
Jesús Domingo Martínez
Girona
Moure objectes
A causa de unes obres a casa meva, he hagut de moure mobles i, sobretot, objectes que feia anys i panys que estaven allà estàtics, plens de pols i aparentment invisibles. Però quan els he hagut de moure, un per un, i netejar-los, he descobert la companyia potser psicològica que em fan! Cada cosa –sigui un caragol de mar, una pedra, una foto vella, un arbre de corall, etc.– que durant tant de temps ha estat davant meu dia sí i dia també em recorda diferents moments de la meva vida passada, amb diferents històries... M’ha entrat una gran buidor. No m’ho esperava. Pensava que la seva companyia no tenia gaire importància! He descobert que difícil que és despendre’t de tot allò que estimes, sigui viu o sigui... mort!
Albert Altés Segura
Llançà
Fronteres mentals
Els éssers humans hem passat de viure en coves a explorar Mart, però el codi de la nostra humanitat sembla no haver-se actualitzat. Hem perfeccionat com viure, però continuem lluitant amb el perquè de la convivència. L’egoisme persisteix perquè, històricament, va ser una eina de supervivència; tanmateix, avui ens costa entendre que la cooperació global és la nova condició per subsistir. Malgrat viure en un món interconnectat, l’egoisme continua aixecant fronteres invisibles: ens commou el que li passa al veí, però ens tornem indiferents davant de qui creua el mar cercant una vida digna.
Ningú tria on neix, però aquest atzar geogràfic determina injustament la generositat que rebrem dels altres. Les pulsions més profundes –la gana, la por o l’esperança– no hi entenen de mapes ni de banderes. Posar el focus en l’origen o el color de la pell és només una “cortina de fum”, una excusa per silenciar la nostra responsabilitat ètica i evitar reconèixer que el patiment de l’altre és, en realitat, el nostre.
Mai podrem parlar d’un avenç humà ple mentre la mentre la nostra solidaritat estigui condicionada per la geografia o el poder adquisitiu. De poc serveix conquerir l’espai exterior si encara som presoners d’unes fronteres mentals que ens impedeixen reconèixer el patiment aliè com a propi. El veritable progrés no s’ha de mesurar per la velocitat dels processadors, sinó pel moment en què l’auxili al necessitat i la justícia s’apliquin amb la mateixa imparcialitat a totes les persones. Només quan la dignitat humana deixi de ser una qüestió de codi postal o de llinatge podrem dir que hem après l’art de viure junts i podrem mirar el futur amb la certesa d’haver construït un món realment digne de ser habitat.
Mari Carmen Lozano Pareja
Badalona
