Viure en una antiga botiga per evitar el carrer: “Només que el nen tingui estudis, nosaltres ja hem guanyat”

Sant Adrià de BesòsAbans de trobar aquest local reconvertit en un senzill habitatge a Sant Adrià de Besòs, a Carlos Arturo Morillo i Lilian Rosibel Flores els havien “enganyat” a Esplugues de Llobregat. Un home els havia promès feina i un lloc per viure, i la desesperació per prosperar els va fer acceptar l'oferta sense pensar si podria ser, com finalment va ser, una estafa. “Ens ho va robar tot. No ens pagava el que ens havia promès i ens vam veure abocats al carrer”, comenta Morillo, assegut al sofà dels baixos sense perdre de vista l’entrada de la porta per si l’abundant pluja que cau acaba entrant dins de casa.

La parella boliviana té un fill de 9 anys, i representa la cara de la pobresa a Catalunya: família migrant amb fills. Com tantes famílies llatines migrants, la dona va arribar primer, i de seguida va trobar feina cuidant persones grans. Era el gener del 2022, i sis mesos després s’hi va unir el pare –amb la criatura– després d’haver venut les propietats i el cotxe per “invertir-ho tot” a poder iniciar una nova vida a Catalunya. Aquest era el segon intent de migrar de Morillo. Vint anys enrere ho havia provat amb el temut tren conegut com la Bestia per travessar Mèxic en direcció als Estats Units, però a Houston la policia de frontera el va expulsar. “Tots els somnis es van esfumar en un sol segon”, lamenta.

En el seu cas, expliquen, la motivació per emigrar cap a Catalunya no va ser tant la pobresa, perquè els sous d’infermera i de forner els permetien tirar endavant. El problema és la “inseguretat”, relaten referint-se a les violències de les bandes, que “fan impossible una vida tranquil·la”, una situació comuna a tota la regió de l’Amèrica Central.

El cop de cap del 2022 va ser una manera de fugir, i també responia al desig que el seu fill, que en aquell moment tenia 4 anys, tingués oportunitats de prosperar. El menor va a l'escola i juga a futbol en un club infantil, una via per formar-se i tenir alhora una via d'escapament de la duresa de la situació familiar. “Només que el nen tingui estudis, nosaltres ja hem guanyat”, diu Morillo, orgullós que la criatura domini el català i intenti ensenyar-ne als pares.

Amb contracte de lloguer

El local on viuen és un antic celler, just al límit de Sant Adrià amb Barcelona. El matrimoni hi va anar a parar primer ocupant-lo quan era un lloc brut, inhabitable. Però sense feina estable i amb els estalvis invertits en el viatge –“Emigrar és car”, apunta Flores–, no tenien alternativa. Compartien espai amb altres persones fins que va arribar la proposta d’Esplugues. I van acabar tornant-hi buscant refugi, però van saber convèncer la propietària del local perquè els hi llogués. Volien evitar problemes, sobretot pel fill, a qui volen donar una estabilitat física i emocional.

Paguen 650 euros mensuals en un lloguer formal i legal, i tenen cèdula d'habitabilitat. Arribar a final de mes per a una família sense permís de residència i amb feines esporàdiques i intermitents és “difícil”, però la parella ho supleix amb “voluntat de millorar” i d’integrar-se. I amb sacrifici. La prioritat és pagar l’habitatge, perquè són conscients que les quatre parets són el centre, així que els diners que ingressen els destinen a cobrir despeses molt bàsiques, i també compten amb l’ajuda d’aliments d’entitats socials. Sense familiars a Catalunya, valoren el suport que reben de famílies de l’escola del fill o de veïns pròxims. Gràcies a aquests vincles han moblat el local: que si una taula, que si un llit, que si una tele vella... Ells van treure tots els trastos vells del local i el van netejar i pintar, fins a deixar un espai força agradable.

La pista de les cortines

Malgrat la netedat i les quatre parets que salven de la intempèrie, la vida en un antic local comercial que no està adaptat és avui dia el nou rostre del sensellarisme o del barraquisme, revela David Espinós, director d’Amics del Quart Món. Aquesta petita entitat fa 25 anys que es dedica a acompanyar residents de naus i assentaments informals de Barcelona, i des de fa pocs anys també atén els que ocupen plantes baixes. La pressió urbanística en zones com el Poblenou de Barcelona, l’enduriment de les normatives municipals o la caiguda del negoci de la ferralla han buidat els assentaments i molts dels seus ocupants s’han reubicat en antigues botigues tancades. “Aquí passen més desapercebuts als ulls dels veïns, i sovint nosaltres els detectem per les cortines que hi pengen”, explica Espinós.

Periòdicament l'entitat fa “prospeccions” per barris com la Pau o la Verneda, i en una d’aquestes va conèixer el matrimoni bolivià. “El seu cas és poc habitual, perquè han aconseguit tenir una llar, però els locals normalment no són llocs segurs, hi ha moltes humitats, cables pelats, i no hi ha aigua ni llum”, explica l’activista.

Davant la falta d’oferta de pisos assequibles, els locals reconvertits en habitatges (d’amagat o regularitzats) han proliferat per bona part de la geografia metropolitana, malgrat que no sempre és fàcil aconseguir el permís oficial. A més, el mercat de baixos no està exempt d'estafes i abusos, com la compra irregular de claus per 2.000 euros o lloguers cobrats en B que fan d'aquests espais el regne de la inseguretat. Sovint, l'última oportunitat dels més vulnerables, com els migrants en situació irregular.