Espanya va molt bé?
La pregunta que ens solem fer per determinar si el país està en una situació favorable sempre gira entorn de l’economia. Tot i això, el punt central de la qüestió no és macroeconòmic. L’estat està format per les persones i la importància recau en el seu benestar. Així doncs, fem-nos la pregunta: “La població viu bé?” Els polítics es concentren a fer augmentar els indicadors econòmics oblidant aspectes essencials com la falta d’ofertes de feina, la inestabilitat i inseguretat laboral, la poca qualitat de l’educació, la sobrecàrrega de responsabilitats de les famílies en l’atenció de nens, ancians o persones discapacitades, l’escassetat d’habitatges per als joves, les baixes pensions i el retard en el procés de formació de noves famílies provocat pel fet que els joves es queden a casa els pares fins a edats molt tardanes. Trenquem el distanciament entre el que les classes populars consideren preocupacions essencials i el que els polítics fan. Alcem la veu i fem-nos sentir.
OLGA MONTILLA LÓPEZ
CARDONA
Generació perduda, sí o no?
Fa uns dies vaig llegir una carta a la directora de l’ARA que reivindicava que els joves no som la generació perduda. Crec que en aquella carta l’autora només veia una part del pastís. Jo tampoc em considero una jove perduda, estic acabant l’últim any d’universitat, treballo a temps parcial i tinc molts projectes al cap. Però a Espanya hi ha un col·lectiu format per joves de menys de 30 anys, sense estudis superiors i que estan a l’atur: els ja massa coneguts ni-ni. Tenint en compte l’actual intrusisme de les persones amb titulació en llocs de treball que no en requereixen, quin futur els espera als que no tenen formació? On aniran a parar? No m’agradaria dir que es tracta d’una generació perduda, però amb aquestes expectatives, potser sí que estan una mica perduts.
ALBA MARTÍNEZ CONTE
CUBELLES
Dones relegades
Sovint, en esdeveniments esportius masculins, la dona té un paper tristíssim: el d’objecte decoratiu. Amb els anys ens han acostumat a veure dues models fent petons i donant rams de flors als ciclistes quan guanyen, noies sent ruixades amb xampany als podis automobilístics i ballarines a la mitja part de partits de qualsevol esport. Amb aquestes imatges es transmet un missatge medieval: els homes competeixen i les dones són entreteniment o premi. I, igual que el blau per a nens i el rosa per a nenes, és una d’aquestes coses que, sense ser-ne conscients, condicionen la societat fixant uns rols de gènere absurds. Hi ha tradicions que s’haurien d’acabar.
IGNASI BOSCH I BASSOLS
BARCELONA
L’animal més perillós
Des de petita m’han inculcat que he de cuidar les coses per poder mantenir-les. Què estem fent amb la Terra? Fa uns dies apareixia als mitjans de comunicació una notícia sobre la qualitat de l’aire que respirem. La veritat és que sempre he sigut molt insistent reclamant que ningú fumés al meu voltant, però ¿val la pena, vivint en una ciutat com Barcelona? Sóc conscient que diàriament inhalo tòxics i partícules realment nocives per a la meva salut. Quin és el nostre paper en tot això? Què esperem?
Amb tot això queda clar que l’ésser humà és l’animal més perillós... ens estem carregant tot el que tenim al nostre voltant. Des del nostre propi aire fins a moltes espècies d’animals. Per què no explotem la nostra capacitat per millorar el món que nosaltres mateixos ens estem carregant? Hauríem de prendre exemple del jove neerlandès que ha creat un sistema de neteja de plàstics per als oceans. És una molt bona iniciativa que demostra que també és a les nostres mans canviar aquesta nefasta actitud que tenim amb la Terra, però ¿algun dia tindrem el suport de les grans multinacionals i els poders governamentals?
ANDREA MARCHENA CANET
BARCELONA