50 anys de la Miró: un fiasco
Vaig pujar amb una certa il·lusió a la Fundació Miró per veure l’exposició que rememorava els seus 50 anys d’existència. La Fundació havia estat idea de Joan Miró i Josep Lluís Sert, el gran arquitecte català establert als Estats Units, amb suport del mecenes Joan Prats i la col·laboració de M. Lluïsa Borràs, que en aquells moments era l’enllaç de Miró amb Barcelona.
La Fundació, que des de fa força anys mostra una programació poc vistosa, va començar amb molt d’ímpetu sota la direcció de Francesc Vicens i més tard de Rosa M. Malet. Miró no volia un mausoleu sinó un CEAC (Centre Estudis d’Art Contemporani) i ho va explicitar sobradament a les seves cartes a Sert. “Fer un lloc vivent, de lliure discussió, reunions de poetes, músics, pintors, artesans! Teatre clàssic i d’assaig. Cinema. Ballet. Preveure tota mena d’activitat cultural pensant en el nou món que s’està formant, no limitant-se a reunionsd’intel·lectuals”.
Hi va haver unes primeres exposicions esplèndides, com Amèrica, Amèrica, Francis Bacon, Vostell, Klee o la dedicada a la Bauhaus. Hi va haver un col·loqui sobre vídeo i comunicació i la performance, brutal, de Jordi Benito, titulada Toro Performance, on es va degollar l’animal, i que avui dia estaria totalment prohibida.
El 1975, els joves que ja ens havíem reunit a l’Institut Alemany vam formar a la Fundació l’anomenat Àmbit de Recerca. Érem Jordi Pablo, Frederic Amat, García Sevilla, Xavier Grau, Carlos Pazos, Silvia Gubern, les crítiques Mercè Vidal i Alícia Suàrez, i jo mateixa, entre altres persones. Va ser la primera o una de les primeres experiències d’autogestió d’artistes en una institució. Organitzàrem Art amb nous mitjans 1966-1975; Objecte. Antologia catalana de l’art i l’objecte i Pintura 1.
Però de mica en mica la Fundació anava prenent un caràcter més clàssic i nosaltres vam decidir informar el patronat internacional de les nostres reivindicacions. La polèmica es va dirimir als diaris i fins i tot Joan Brossa va opinar a favor nostre.
Si cito tot això és perquè ni per un moment aquest episodi tan insòlit dins l’art català apareix a l’exposició de la Miró.
La mostra s’obre amb una escala (deu ser per això del Gos lladrant a la Lluna, una pintura de Miró de 1926) i la frase “Aquesta exposició és una crònica i un joc on cada visitant pugui esbossar un relat propi.” Però, quin relat es pot fer a partir d’una museografia estrambòtica? El Pavelló Espanyol de la República de 1937, on Miró va presentar el seu Pagès català en revolta i Calder la seva Font de mercuri, apareix amb fotos enfosquides. Una fotografia de Carlos Santos tapa gairebé completament el text d’una carta de Calder. Mercè Cunningham apareix en una altra amb el cap tallat. Els plànols de la Fundació Miró no se sap què són. Hi ha imatges molt petites de les activitats i el pitjor són les portades de catàleg amb una fotografia d’un artista que no es correspon al catàleg. Visca la confusió!
Això sí, al pis inferior es pot llegir una enorme cronologia, que serà tapada amb pintura blanca un cop acabada la mostra.
No sabem què fa més mal, si la ignorància que demostren les llacunes sobre persones i fets o la ximpleria d’un muntatge inútil i buit de contingut. Una ocasió perduda.
Victoria Combalía
Barcelona
Combatre l’emergència climàtica
Aquest juny ha estat el més calorós mai registrat, i les evidències científiques apunten que el pitjor encara ha d’arribar. A més de donar-nos recomanacions bàsiques per protegir-nos, ¿farem alguna cosa per evitar aquest futur devastador, o ja és tard?
Miguel Fernández-Palacios Gordon
Madrid