I si virus fòssils en el teu ADN tinguessin la clau per frenar l’Alzheimer?

Quan fa dues dècades vaig començar en el camp de la virologia buscant tractaments antivirals, mai vaig pensar que el coneixement acumulat en el nostre àmbit podria contribuir anys després al disseny de noves teràpies per a l'Alzheimer. No obstant això, en els últims anys hi ha un interès creixent en laboratoris de tot el món, incloent-hi el nostre, l'IrsiCaixa, per entendre el paper que tenen els virus en el procés de degeneració neurocognitiva lligat a aquest tipus de demència. Aquests estudis estan, en aquests moments, començant a llançar resultats sorprenents.

És probable que al parlar de virus el primer que imaginem siguin aquestes infeccions puntuals i recurrents que ens provoquen grips i refredats cada any. El que poca gent sap és que aproximadament un terç del nostre genoma prové d'infeccions virals antigues, reflex de virus que en un passat van infectar els nostres avantpassats, es van integrar en el seu material genètic i es van transmetre de generació en generació com a fòssils genètics.

Normalment, aquests fòssils virals no estan actius i no produeixen cap proteïna viral, però en alguns moments sí que s'expressen i compleixen funcions clau en la nostra biologia. Per exemple, durant l'embaràs, l'expressió de proteïnes d'aquests fòssils virals en la superfície de les cèl·lules de la placenta facilita la fusió cel·lular (com passa quan un virus infecta una cèl·lula), cosa que afavoreix l'aparició d'una zona clau per a l'intercanvi de nutrients entre l'embrió i la mare. Resulta increïble pensar que som mamífers gràcies a les proteïnes d'un virus.

El que en aquests moments se sospita és que, en algunes persones, aquests virus fossilitzats poden arribar a despertar-se i causar una inflamació crònica que pot accelerar el desenvolupament de malalties neurodegeneratives com l'Alzheimer. I això succeeix precisament perquè quan un d'aquests fòssils virals s'activa en una cèl·lula del cervell, encara que sigui un vestigi d'una infecció mil·lenària, posa en marxa la resposta immunitària, una alarma cel·lular que produeix una sèrie de molècules per contenir una suposada infecció viral. En aquest cas, com que són virus que estan integrats en el nostre genoma, l'alarma continua sonant constantment, les molècules inflamatòries es van acumulant al cervell i això afavoreix la pèrdua de connexions neuronals.

Si es confirma la hipòtesi sobre els fòssils virals i la seva relació amb la progressió de l'Alzheimer, les bones notícies són que els antivirals, extremadament segurs utilitzats per tractar infeccions com la del VIH, podrien convertir-se en noves opcions terapèutiques per frenar l'Alzheimer. Això és precisament el que suggereixen estudis fets en models animals pel Centre de Regulació Genòmica (CRG) de Barcelona i l'IrsiCaixa, en què animals que han seguit un tractament antiviral amb lamivudina milloren significativament després de prendre’l.

En la mateixa direcció apunten estudis observacionals independents fets en persones amb VIH que segueixen aquests tractaments: la seva probabilitat de desenvolupar Alzheimer és molt més baixa que la dels que reben antivirals que no inactiven aquests fòssils virals.

Per esbrinar si antivirals com la lamivudina redueixen la neuroinflamació en etapes primerenques de l'Alzheimer, hem iniciat un estudi clínic pioner fruit de la col·laboració entre l'IrsiCaixa, la Fundació Lluita contra les Infeccions, la Fundació Pasqual Maragall, el CRG i el servei de neurologia de l'Hospital Germans Trias i Pujol. Aquest assaig s'ha posat en marxa gràcies a la generositat de molts donants anònims que ens estan ajudant a explorar una possible teràpia que podria alentir la deterioració cognitiva mitjançant la reducció de la neuroinflamació amb fàrmacs extremadament segurs, accessibles i barats.

Canvi de paradigma

Estem, sens dubte, immersos en un canvi de paradigma. Cada vegada entenem millor quins són els determinants genètics que augmenten la predisposició a l'Alzheimer, i fins i tot comptem amb eines diagnòstiques precises que permeten una detecció primerenca i faciliten la planificació de l'atenció abans que apareguin els símptomes de la malaltia.

I encara que no tinguem de moment tractaments que puguin curar la demència, que afecta 55 milions de persones en el planeta –una xifra que, segons previsions de l’OMS, podria triplicar-se el 2050 i arribar als 152 milions–, sí que disposem, per primera vegada, de fàrmacs que poden alentir l'avanç d'aquesta malaltia neurodegenerativa.

És veritat que només un 5% dels afectats poden beneficiar-se d'aquestes opcions terapèutiques i que aquests tractaments no estan exempts d'efectes secundaris, que en alguns casos poden ser molt greus, però l'impacte en el curs de la patologia és notable i permet albirar noves aproximacions que puguin arribar a tots els afectats de manera segura.