El verí per a rates amenaça la fauna salvatge a Catalunya

Santa Perpètua de MogodaPassen pocs minuts de les nou del matí i la banda sonora del centre són udols, aleteigs i refilets constants. Som a finals de juliol i ja s’albira una nova onada de calor. “Avui tinc al davant tres necròpsies i diversos casos urgents que he d’atendre”, ens etziba Rafael Molina només d'arribar i ens fa un gest perquè l’acompanyem. “Per on voleu començar?“

Som a Torreferrussa, el centre de recuperació de fauna salvatge situat als afores de Santa Perpètua de Mogoda, al Vallès Occidental. El veterinari ens guia per les instal·lacions cap a la zona de consultes i quiròfan. Abans passem per tot un seguit de sales on hi ha recuperant-se gamarussos, aligots, arpelles i també un preciós mussol duc d’ulls ataronjats i mirada hipnòtica. Més enllà, en una habitació dues voluntàries alimenten amb paciència una a una cries de puputs, abellerols i moixonets trobats a la natura: la majoria són cries que han caigut del niu o que presenten alguna ferida. També hi tenen algun eriçó. Molina entra just a la cambra del davant i el seguim, perquè allà, a dins d’una incubadora tapada amb una tela, hi ha el pollet que hem vingut a conèixer avui.

El van trobar fa tres dies al niu, a ell i a un germà seu, amb les plomes del coll brutes i ensangonades i en molt mal estat. Els agents rurals van sospitar que s’havien intoxicat i ràpidament els van traslladar a Torreferrussa, un centre pioner a l’Estat en la recuperació de rapinyaires i també un dels centres del món amb més ingressos d’animals, uns 15.000 l'any. Aquí els tracten, els operen si cal i fan tot el possible per salvar-los i tornar-los a alliberar a la natura.

Molina aixeca la tela i veiem per primer cop el petit aufrany, que ens mira neguitós. “Té una cara molt simpàtica”, deixa anar el veterinari i no podem sinó assentir. Quin privilegi poder observar tan de prop aquesta au que a la natura ens hem d’acontentar d’observar per sota i amb prismàtics. Aleshores Molina obre la porta de la incubadora i l’agafa amb delicadesa. Tot i que el deixa damunt la taula, l’animal gairebé no es mou, encara no sap volar i les forces li fallen.

La cria forma part d’un projecte de repoblació d’aquests voltors menuts a l’Alt Empordà. Antigament havien criat de manera natural a les comarques gironines, però havien acabat desapareixent per uns quants motius. Fa quatre anys es va engegar un pla per reintroduir-los.

“Quan vam començar no en teníem cap parella i enguany en tenim dues”, ens explica per telèfon, orgullós, l’ornitòleg Jordi Sargatal, actual secretari de Transició Ecològica de la Generalitat. “La primera parella ja va criar el 2021 i aquest 2025 ho havia fet la segona”, afegeix. El pollet que tenim al davant és una de les cries i en el seu curt temps de vida ja ha estat a punt de morir.

Al niu, els agents rurals també van trobar restes de rates, segurament procedents de l’abocador de Pedret i Marzà, situat a la carretera de Figueres a Llançà, on els aufranys adults, geolocalitzats amb GPS, anaven amb freqüència a alimentar-se i a proveir-se de menjar per a les cries.

“La sang al coll i les restes de rosegadors feien sospitar que es podien haver intoxicat amb raticides”, ens explica Molina, tot i que no podrà confirmar el diagnòstic fins que no arribin els resultats del laboratori de toxicologia.

Als abocadors és freqüent que es controlin les poblacions sobretot de rates amb rodenticides, verins anticoagulants que causen la mort per hemorràgies dels animals al cap de dos o tres dies. Són molt efectius, però també molt poc selectius. La conseqüència és que, de manera col·lateral, afecten moltes altres espècies salvatges, algunes de les quals es troben en una situació molt crítica.

Les aus rapinyaires, com l’aufrany, el xoriguer i el duc, són unes de les més afectades perquè la seva alimentació principal són, precisament, els rosegadors. També s’intoxiquen alguns petits mamífers carnívors, com fures, fagines, guilles i turons.

“L’ús de mata-rates és un problema molt greu per a la fauna salvatge”, lamenta Sargatal, que, a més, en qüestiona l’ús: “Emprant-lo, estem ajudant a eliminar els enemics de les rates, els que se les mengen i que ens podrien ajudar de manera natural a controlar-ne les poblacions. És el pitjor que podríem fer”.

Mentrestant, a Torreferrussa, Molina continua revisant el petit aufrany: el pesa i comprova, alleujat, que va augmentant grams de pes; a continuació, li administra vitamina K -l’antídot per als anticoagulants- i l’alimenta deixant-li caure carn crua directament al pap. El pollet l'engoleix sense dir ni piu. “Crec que se’n sortirà”, afirma baixet el veterinari, optimista.

Productes legals

Els raticides són productes legals autoritzats per controlar la població de rosegadors, rates, ratolins i talpons. Es fan servir en àrees humanitzades, com ara ciutats -les capsetes negres tubulars es veuen amb freqüència en trens i metros, per exemple-, granges i urbanitzacions, on se suposa que aquests animals poden causar danys potencials.

“Hi ha una directiva de pesticides europea que els permet i que s’ha anat prorrogant”, afirma el professor de la Universitat de Barcelona Joan Real, que és també investigador de l’Institut de Recerca de Biodiversitat (IRBio). Tot i que el 2018, davant l’evidència dels danys que causen a la biodiversitat, es va produir un canvi legislatiu a la Unió Europea per reduir-ne la concentració als esquers, l’impacte sobre la fauna salvatge no ha millorat. És probable que es degui al fet que la gent pensa que són menys eficaços i n’utilitzen més quantitat.

El problema és que es transmeten a la xarxa tròfica i suposen un perill greu. "A Catalunya tenim un mustèlid en perill d’extinció, el turó europeu, que ha anat desapareixent els últims vint anys. En exemplars trobats morts, l’autòpsia ha revelat concentracions letals d’anticoagulants”, alerta Real.

Fa dècades que es fan servir: els actuals, de segona generació, es col·loquen en petites dosis, barrejats amb llavors o algun altre aliment atractiu per a les rates. Tanmateix, molts altres animals acaben en contacte amb el verí, que s’ha arribat a detectar en insectes, cargols, llimacs i, fins i tot, en peixos d’aigua dolça.

“Les pastilles dels esquers poden ser consumides per un munt d’invertebrats. A ells no els afecten, els rodenticides, però poden vehicular-los a espècies insectívores, com ara els eriçons”, apunta Rafael Mateo, investigador de l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), un centre de recerca situat a Barcelona.

De fet, aquest veterinari ja va publicar un estudi el 2015 on concloïa que a Catalunya prop d’un 60% dels eriçons estaven contaminats per rodenticides. En un altre treball realitzat amb porcs senglars abatuts per caçadors a Barcelona, en van trobar al 50% dels animals. “Si busques rodenticides, en trobes pràcticament a tot arreu”, valora Mateo.

2007, un punt d’inflexió

L’impacte altament nociu d’aquests productes químics sobre la fauna salvatge es coneix des de finals dels anys 80, quan el Centre de recerca d’ecologia i hidrologia del Regne Unit va documentar com les òlibes morien intoxicades per la ingesta de rates amb rodenticides. Des d’aleshores s’hi han sumat centenars de treballs científics que alerten del perill d’aquests biocides per a la biodiversitat i se'ls ha vinculat amb el retrocés de moltes espècies carnívores.

En aquest sentit, el que va passar a Castella i Lleó el 2007 va fer que a Espanya hi hagués un punt d’inflexió en l’ús de raticides. Aquell any se’n van fer servir massivament per posar fi a una sobrepoblació de talpons, uns petits rosegadors emparentats amb els lèmmings i les rates mesqueres, que es mengen les arrels dels conreus i fan forats. Aquesta mena de plagues són cícliques, explica Mateo, es produeixen cada dos o cinc anys i, de manera natural, amb elles arriben moltes espècies de rapinyaires nòmades que les segueixen pel territori per alimentar-se’n i reproduir-se.

“En un pic de talpons és freqüent trobar-hi exemplars d'esparver d’estany, esparver cendrós, mussol emigrant i fins i tot arpelles pàl·lides, que és una espècie molt poc freqüent procedent de les estepes de Sibèria”, apunta Mateo.

Doncs bé, el 2007 els agricultors van decidir aplicar un tractament molt intensiu de raticides per eliminar aquests petits rosegadors. “La Junta de Castella i Lleó va repartir tones de rodenticides que es van tirar als camps amb les màquines adobadores”, explica Mateo. Arran d'això, van tenir morts massives de llebres, de coloms de cria, un munt d'espècies d'ocells, i eriçons i ovelles van emmalaltir. Tot plegat va comportar que es retiressin de la llista de productes fitosanitaris aptes per a l’agricultura a Espanya. Per aquest motiu, ara “no es poden fer servir per protegir conreus, sinó tan sols com a biocides per protegir bens d’interès humà, com ara edificis, granges i vagons de metro”, explica Mateo.

Tanmateix, denuncia aquest expert, el problema és que a l’Estat hi ha molts habitatges disseminats per tot arreu, molt a prop del camp, i aquests productes es continuen fent servir de manera intensiva. A més, recorda, la fauna salvatge està molt més a prop del que imaginem. “Ara mateix, des del meu despatx a la Diagonal, veig un niu de falcons pelegrins”, apunta l’investigador d’IDAEA.

Per què no es prohibeixen?

Si està demostrat l’impacte negatiu sobre la biodiversitat, per què no es prohibeixen? La resposta: “Els rosegadors són un problema de salut pública i, tot i que s’han investigat alternatives, no són tan efectives de moment”, assenyala Mateo. Una és el colicaciferol, que produeix danys als vasos sanguinis i també hemorràgies, i sembla que no es transmet a la cadena tròfica. També s’investiguen actualment tractaments genètics per modificar les poblacions i que fracassin en la reproducció.

Des de la Generalitat, Sargatal avança que faran una campanya de conscienciació perquè la gent deixi de fer-ne servir indiscriminadament. Com que no estan regulats, afirma: “Volem buscar altres fórmules per controlar plagues i aleshores adaptarem la normativa catalana”. Ha de ser, diu Sargatal, una prioritat del Govern. I, per començar, explica que treballa amb l’Agència Catalana de Residus, que controla els abocadors públics del país, per deixar-hi de fer servir aquests productes tòxics.

Per a Real, també caldria replantejar-se quan els rosegadors suposen realment un perill. “Els humans tendim a ser poc tolerants”, ressalta. És normal, afegeix, que hi hagi rates i ratolins: potser fins a una certa abundància, planteja, no caldria actuar-hi. I aposta per prendre mesures preventives. Les millors, coincideix a defensar juntament amb Sargatal, són les naturals. Antigament, recorden, a totes les cases i granges hi havia gats que eliminaven aquest problema de soca-rel. Una altra opció són els ocells rapinyaires. El grup de rehabilitació de fauna salvatge i el seu hàbitat (GREFA) ha demostrat, per exemple, que es poden evitar els rodenticides instal·lant caixes niu per incrementar la població de mussols, òlibes i xoriguers petits que aconsegueixen un control efectiu de les plagues de rosegadors en àrees rurals.

Real insisteix que, en el cas de les granges, “en moltes hi ha rates per manca de netedat". "És clar que si tens pinso tirat per terra i està tot brut, afavoreixes la presència d’aquests animals”, afegeix.

El duc, una espècie sentinella

Aquest biòleg de la UB ja feia temps que observava que el duc (Bubo bubo), el mussol més gros a Euràsia, havia quasi desaparegut de la Plana de Vic. De fet, les dècades anteriors “la població havia anat disminuint molt a tot Europa i a casa nostra s’havia extingit del Pirineu, el Prepirineu i de moltes comarques de la Catalunya Central. En canvi, se n’havien començat a veure en àrees com les comarques del Vallès.

Per entendre per què els mussols abandonaven zones més salvatges i ben conservades i s’estaven traslladant cap a zones humanitzades, va engegar un projecte en col·laboració amb Rafel Mateo de seguiment dels individus amb sensors que col·locaven als nius i GPS que posaven als pollets. “Volíem esbrinar quines zones ocupaven, on caçaven i on anaven els polls que naixien”, explica Real.

Va ser així com van començar a adonar-se que la mortalitat era molt i molt elevada tant en exemplars joves com adults. “Això condiciona la viabilitat de la població, que aquí a la plana ha anat disminuint molt. Aquest any estem en el mínim de població mai vist almenys als darrers deu anys”, lamenta el biòleg. I una de les causes de mortalitat més important que han identificat és la intoxicació per rodenticides.

“Quan es va començar a mirar el fetge dels animals salvatges que arribaven ferits o morts a Torreferrussa és quan vam poder copsar la magnitud del drama: un 90% dels ducs que hi portaven tenien nivells d’anticoagulants letals. I això és només la punta de l’iceberg”, alerta Mateo.

De moment, han analitzat almenys una trentena de ducs adults i la gran majoria presentaven dosis elevades de raticides. Ara, relata Real, amb finançament competitiu del govern de Castella-la Manxa i del ministeri de Transició Ecològica, a Catalunya s'estan mostrejant els polls. "En portem uns 300. Anem als nius, els prenem una mostra de sang, els mesurem i estem veient que un percentatge significatiu de cries, als 30 dies de vida, ja tenen anticoagulants amb dosis letals”, explica. El problema dels rodenticides, afegeix Mateo, és que és una mort fantasma, si no analitzes els animals no saps de què han mort. Real subratlla la importància del projecte que estan desenvolupant amb els ducs. “Cal que la gent sigui conscient dels danys que causen aquests verins”.