Iida Turpeinen: “D'aquí 200 anys els humans riuran molt de les nostres prediccions sobre la IA”

De petita passava molt de temps en una petita illa, Harakka, ubicada al davant de Hèlsinki, una reserva natural on treballava la seva mare. I allà, Iida Turpeinen (Hèlsinki, 1987) es delectava observant la natura i els científics en acció, fins i tot quan recollien mostres de plàncton i rescataven ocells ferits.

No és pas d’estranyar, doncs, que la ciència, i la relació que establim amb la natura i els altres éssers vius, vertebri també la seva primera novel·la, El darrer gegant del mar (Ed. Cossetània, 2025), una delícia que s’ha traduït a més de 30 llengües –al català de la mà d’Emma Claret Pythönen– i que ha rebut diversos guardons.

Turpeinen, de riure generós i desimbolt que desafia tots els tòpics nòrdics, relata la tràgica història de la vaca marina de Steller, una criatura grandiosa i majestuosa, “una sirena d’ulls miops i tendres”, que els humans vam caçar fins a extingir-la en menys de 30 anys. Un destí per a un ésser meravellós i quimèric tan funest com el del dodo i tantes altres espècies. A El darrer gegant del mar, aquesta investigadora en literatura i història de la ciència, a partir de quatre històries que se succeeixen al llarg de tres segles i sense lliçons de moralitat, ens fa prendre consciència de la pèrdua de la biodiversitat. L'escriptora finlandesa va visitar Barcelona per participar a la Setmana del Llibre en Català.

Dedica el llibre a les més de 400 espècies que es van extingir al llarg del temps que va trigar a escriure la novel·la.

— Segurament el nombre real és més elevat, cosa que dispara la meva ecoansietat, però il·lustra a la perfecció un dels problemes a què ens enfrontem quan parlem de la sisena extinció massiva: sabem que està passant, però passa sense que ens n’adonem. De fet, quan vaig pensar a escriure un petit recordatori per a cada una de les espècies desaparegudes mentre havia estat fent la novel·la, vaig anar a la llista vermella de la UICN [Unió Internacional per a la Conservació de la Natura] d’espècies amenaçades. Em vaig quedar impactada en descobrir que eren més de 400! Com podem reaccionar a una catàstrofe que ni tan sols ens adonem que està passant?

Tampoc no se’n van adonar els personatges que transiten per la seva novel·la, ni els mariners de l’expedició de Bering el 1741, que cacen sense aturador la vaca marina, ni tampoc, un segle més tard, el governador finlandès que s’instal·la a l’Alaska russa amb la missió de fer créixer l’Imperi Rus a costa de la natura.

— Cal mirar la història per comprendre com hem arribat on som ara. En realitat, quan revises episodis passats t’adones que no hi ha cap malvat en el relat, sinó que al final tots feien el millor que podien amb els recursos i coneixements del seu temps. Jutjar-los amb les ulleres actuals seria inútil. Quan llegeixes diaris del segle XVIII t’adones que no tenien ni idea de la vulnerabilitat de la natura.

De fet, ens va costar més d’un segle entendre que els humans podíem causar la desaparició d’espècies.

— Així és, i allò va canviar completament la nostra relació amb la natura. Als segles XVIII i XIX la manca de comprensió de la biologia per part dels imperis causava extincions sense adonar-se'n, com quan a Alaska caçaven llúdrigues a milers per les seves pells, sense respectar els cicles reproductius d’aquests mamífers, cosa que les va eradicar de moltes àrees. Això avui dia ha canviat, però no massa.

Només cal pensar en la tonyina o en les balenes, per posar un exemple.

— Encara tenim una enorme discrepància entre els sistemes financers i la comprensió de la natura i els seus ritmes. Al segle XIX comencen a unir els punts per veure que és l’ésser humà qui està causant l’extinció d’espècies, una idea que contradeia els designis de Déu, tot i que fins a gairebé entrat el segle XX no s’acaba d’acceptar. I és interessant, perquè fer-ho ho canvia tot: de sobte, el pes de la responsabilitat és enorme. Potser per això, potser, vam evitar ser-ne conscients tant com vam poder.

Per què va escollir la vaca marina per parlar de la sisena extinció?

— Era la víctima perfecta. El 2016 estava passejant pel Museu d’Història Natural finlandès quan vaig veure l'esquelet gran i robust d'un animal que no podia reconèixer. El rètol a sota deia que era la vaca marina de Steller, un animal que es va extingir només 27 anys després de ser descobert per la ciència, i del qual en queden molt pocs esquelets. Aquestes dues frases van generar-me moltes preguntes: quina era la història darrere d'aquesta desaparició? Per què un dels pocs exemplars, tan rars i valuosos, és a Hèlsinki, que no és precisament la metròpoli de la ciència? Per respondre a aquestes qüestions, vaig córrer a la Biblioteca Nacional i vaig començar a buscar llibres sobre aquest animal. Aviat vaig adonar-me que era la història que cercava: la vaca marina, un animal amable, innocent, bo, que no feia mal a ningú, facilitava connectar amb el drama de la sisena extinció.

Tot un mèrit, perquè cada cop resulta més complex acostar els lectors a informacions sobre extincions i crisi climàtica sense fastiguejar-los.

— És cert que la gent està cansada de sentir-ne a parlar. Les estadístiques, com ara que el 75% de les espècies s’extingiran durant la sisena extinció massiva, generen emocions complicades de gestionar, com ràbia, por, ansietat, culpa, llàstima, impotència. Però, paradoxalment, necessitem informació. Per això crec que la literatura és el millor aliat per a la ciència, la política i l'activisme, perquè pot ajudar a crear una connexió emocional amb temes difícils. En aquest cas, a través de la història d'una espècie concreta, com la vaca marina de Steller, els lectors poden experimentar les emocions associades a la seva extinció de manera equilibrada, plaent, perquè la lectura provoca plaer, però també impactant. I això pot ser transformador. La literatura és una eina molt poderosa.

Hi ha molta recerca científica sobre el poder de la literatura per generar empatia.

— Jo era molt escèptica sobre aquesta idea, però ho he comprovat amb alguns dels meus lectors. En una presentació de la novel·la un lector de 50 anys, que no tenia cap interès en temes ambientals, se’m va atansar per explicar-me que havia plorat per primera vegada en 15 anys llegint sobre la vaca marina. Això demostra la força de la narrativa literària.

Assegura que l’extinció té la seva pròpia història cultural.

— Sovint parlem d'extinció des de perspectives polítiques, econòmiques o biològiques, però és també un fenomen cultural. I això és esperançador, perquè la cultura es pot canviar i la nostra relació amb la natura també.

Li van caldre set anys per documentar-se i escriure el llibre.

— Havia d'escriure sobre temps i llocs que coneixia molt poc, i això implicava fer una recerca molt extensa i remenar arxius, que m’encanta. De fet, vaig treballar amb materials fascinants, des de diaris, cartes, mapes, dibuixos o pintures fins a informes d’expedició i recerca humanística. A més, volia que la vaca marina fos un dels personatges del llibre, i això m’obligava a entendre la recerca científica sobre aquest animal i les raons de la seva desaparició. Vaig acabar col·laborant amb molts científics per assegurar-me que havia entès correctament els fets.

Una de les qüestions que planteja el llibre és què és acceptable i què no per a l’avenç científic. El naturalista i teòleg Georg Wilhelm Steller ni es qüestionava l’ètica de matar desenes de vaques marines per obtenir la mostra perfecta.

— Remenar els arxius dels museus d’història natural és una experiència com a mínim complexa per l’enorme quantitat d’espècimens que hi ha i que en algun moment van ser animals vius. Arriba un moment en què els científics, quan s’adonen de l’impacte de la seva recerca, s’aturen. Però és cert que fins fa molt poc la comprensió que teníem de la nostra relació amb la natura era molt diferent.

Remenant arxius també ha rescatat dones que van tenir un paper rellevant a la ciència de l’oblit.

— Vaig decidir que la meitat dels personatges del llibre serien dones. Havia llegit moltes novel·les d’història de la ciència i em molestava que les dones eren inexistents o que si hi sortien, ho feien en qualitat d’assistents dels homes. I jo no volia escriure una altra gran història d’homes ajudats per dones. Estava convençuda que hi havia hagut dones que havien estat relacionades amb aquest animal. I les vaig trobar. Són totes reals. Des des l’Anna Furuhjelm, un exemple dels rols cabdals de les dones a l’hora de construir les idees culturals que tenim de la natura, fins a la Hilda Olson, que és la meva preferida. Va poder treballar en el món de la ciència com a dona el 1816, en un moment que la ciència no era accessible a les dones. I tot i la seva curta carrera va fer una feina espectacular. Estava a la universitat 40 anys abans que s’hi admetessin dones a Finlàndia.

Gràcies al seu llibre, Olson ha rebut el reconeixement que es mereixia.

— Un parell de setmanes després de publicar la novel·la em va trucar el director del Museu d’Història Natural per dir-me que, després de llegir la novel·la, havien buscat als arxius i havien trobat les il·lustracions científiques d’Olson sota el nom d’Alexander von Nordmann, el catedràtic que li encomanava la feina. En revisar les làmines, en totes hi van trobar el nom de Hilda. Em va assegurar que eren magnífiques i que les mostrarien en una exposició. Una setmana més tard em va trucar la directora de la Galeria Nacional de Finlàndia, també interessada a organitzar una mostra sobre Olson. Així que la primavera passada la seva feina es va poder veure als dos museus. Almenys ara ha tingut el reconeixement que com a artista i científica es mereixia. Ha estat l’ única dona als països nòrdics que va treballar professionalment com a il·lustradora científica.

Ara vostè és escriptora resident al Museu d’Història Natural de Hèlsinki.

— És un somni fet realitat. Treballo en la meva segona novel·la, que parteix d’una faula del segle XIX, totalment al·lucinant. En plena cursa per construir el telègraf elèctric i fer possibles les comunicacions a llarga distància, a França una escola de pensament defensava la teoria del magnetisme animal. Creien realment que podrien desenvolupar un telègraf basat en la interacció de cargols vius! Aquell projecte és una de les raons per les quals ara els experiments científics es fan a doble cec, perquè la ciència necessitava poder separar teories esotèriques de la recerca seriosa. És absolutament al·lucinant que la gent hagués cregut que això era possible i és precisament el motiu pel qual m’interessa, perquè em permet parlar de per què confiem en les coses en què confiem o què és el que genera coneixement. I ara comença el repte més fascinant de ser escriptora, que és imaginar un món en què es pensaven que això era possible.

D’aquí a 200 anys els humans del futur potser també consideren al·lucinants algunes de les idees o teories que ara tenim.

— Segurament tot el que ara diem de la IA, les nostres prediccions de la IA, pensaran que són com el cargol i el telègraf i riuran molt.