Drogues: sí o no? Repensant la salut mental més enllà de les pastilles

Catalunya va duplicar del 2020 al 2023 el nombre de receptes d’antidepressius. En el cas dels menors de quinze anys es va triplicar. I el consum d’ansiolítics està desfermat al país. ¿Aquest augment important del consum de psicofàrmacs s’ha traduït en el fet que els catalans patim menys depressió i ansietat? Doncs sembla que no: més d’un terç de la població patia algun problema de salut mental el 2023, segons dades del Sistema Nacional de Salut espanyol.

En aquest context, cada cop hi ha més consciència, tant entre els que prenen aquests medicaments com entre els investigadors, que els psicofàrmacs no sempre són eficaços per a tothom ni en tots els contextos.

Una part del problema rau en com es van descobrir aquests fàrmacs. “Molts es van dissenyar sota models de malaltia força limitats, com el desequilibri químic. Han estat útils, però els trastorns no s’expliquen només per nivells baixos de serotonina. Cal parlar també d’experiències de vida, trauma o context social i psicològic”, considera Elisabet Domínguez, psicòloga i doctora en farmacologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

El popular Prozac

Si un fàrmac simbolitza aquesta qüestió és l’antidepressiu Prozac. Llançat els anys noranta amb una de les campanyes de màrqueting més efectives de la història, es va interpretar que el seu efecte antidepressiu provenia de reequilibrar un dèficit de serotonina, que es va donar per fet com a causa de la depressió. És a dir, va arribar abans la gallina que l’ou. Ara bé, va reduir els impactes secundaris dels antidepressius previs. I d'aquí en deriva tota una hipòtesi biologicista per explicar els trastorns mentals, que encara avui no s’ha pogut demostrar, però que ha perpetuat l’ús de psicofàrmacs per ajustar suposats desequilibris químics al cervell.

Si la causa i els mecanismes cerebrals no estan clars, l’ús sistemàtic de la medicació trontolla. Jordi Marfà, psiquiatre amb gairebé cinquanta anys d’experiència, ho ha viscut de prop: “Cada psiquiatre té la seva manera de fer i la seva experiència. El que li funciona a un potser no li funciona a un altre. Actuem de forma absolutament empírica i a vegades et trobes coses sorprenents”. Per exemple, els antidepressius ja s’utilitzen per tractar ansietat, insomni, anorèxia i bulímia, trastorn obsessivocompulsiu, trastorn d’estrès posttraumàtic, dolor crònic, enuresi infantil o, fins i tot, migranyes.

Els psicodèlics com a alternativa

“Davant aquesta situació hi ha dos camins complementaris: revisar el paper dels psicofàrmacs en les estratègies terapèutiques o obrir-nos a altres possibilitats, com les substàncies amb un passat, com els psicodèlics”, diu Domínguez, que aposta per aquest segon camí. De fet, centra part de la seva recerca a estudiar el potencial terapèutic de l’ayahuasca. La idea no és nova: les comunitats indígenes de l’Amazònia consumeixen aquesta beguda, elaborada amb una liana i un arbust, amb finalitats sanadores i espirituals des de fa segles.

Les investigacions actuals apunten que l’ayahuasca pot reduir símptomes de depressió, ansietat i estrès posttraumàtic, disminuir l’activació emocional i, fins i tot, ajudar en l’addicció a substàncies. El grup de Domínguez ha vist que també millora la desregulació emocional i afavoreix l’acceptació i l’autocompassió.

A més de les plantes amazòniques hi ha altres drogues. A Catalunya, el Parc Sanitari Sant Joan de Déu té tres assajos clínics en marxa per tractar la depressió resistent amb psicodèlics com la psilocibina, present en alguns bolets, i el 5-MeO-DMT, que es troba al verí d’un gripau del desert de Sonora. Alhora, l’Hospital de Sant Joan de Reus i la fundació ICEERS han publicat resultats preliminars positius en un assaig amb ibogaïna, un psicodèlic d’un arbust africà, per ajudar pacients amb dependència a la metadona. Algunes substàncies ja han traspassat la barrera legal.

L’esquetamina, un fàrmac químicament similar a la ketamina, es pot utilitzar a Europa i als Estats Units per tractar la depressió resistent. Hospitals catalans com el de Bellvitge o el Parc Taulí ja l’han incorporat.

“Els psicodèlics operen de manera episòdica i experiencial. Faciliten en moments puntuals un estat mental que pot desbloquejar patrons o pensaments rígids i permet accedir a memòries bloquejades. Es treballa més en l’experiència que en la química”, diu Domínguez. Sembla que aquestes substàncies afavoreixen la flexibilitat neurològica i cognitiva. I és que il·legal no ha de voler dir perillós: alguns psicodèlics tenen un perfil de seguretat raonablement bo en contextos controlats, cosa que no passa amb l’ús recreatiu.

“Han estat demonitzades durant dècades per raons no científiques. Als anys setanta es van catalogar com a drogues sense valor terapèutic. En els últims quinze anys vivim un renaixement científic”, afegeix la investigadora. “El que busquem és ampliar eines, especialment per a aquelles persones en què els tractaments convencionals no han funcionat”.

Aquest interès per actualitzar el catàleg de psicofàrmacs des del món dels al·lucinògens es recull en entitats com la Societat Espanyola de Medicina Psicodèlica, de la qual Domínguez és membre, i la iniciativa europea Psychedelicare, amb Domínguez com a coordinadora del node espanyol.

Repensar les estratègies

Però Marfà aposta per reduir la dependència dels fàrmacs actuals. “La mínima dosi indispensable, si cal i si es pot. Perquè a vegades no cal medicar”, afirma. Assenyala el temor de molts psiquiatres a disminuir medicació, sobretot els de l’"antiga escola". Segons ell, els més joves ja comencen a plantejar reduir dosis o la durada del tractament.

Un dels motius per repensar les estratègies psicofarmacològiques és l’ús crònic d’aquests fàrmacs, quan no van ser dissenyats per això. No hi ha estudis sobre els efectes secundaris a llarg termini, i poden provocar cefalees, nerviosisme, insomni, somnolència, problemes de memòria o tremolors.

La psiquiatra britànica Joanna Moncrieff, de l'Escola Universitària de Londres, una de les veus crítiques amb els psicofàrmacs, defensa que cal posar el fàrmac al centre, en el sentit que no es pot utilitzar a la lleugera. En aquest sentit, el Ministeri de Sanitat ha anunciat una guia de prescripció per reduir i retardar l’ús de psicofàrmacs, especialment entre els joves, etapa clau en el neurodesenvolupament i en la qual són més vulnerables als efectes adversos.

“Jo ho tinc clar: el millor medicament és una persona. Pot ser un professional, algú proper, qui sigui”, diu Marfà. I en la persona se centra un model terapèutic revolucionari que busca pràcticament eliminar la medicació i ho fa amb alguns dels millors resultats d’occident en el tractament de la psicosi: el diàleg obert.

Aquest enfocament reuneix un equip de professionals amb la persona i els seus éssers estimats, en l’espai que ella triï. L’objectiu és parlar i escoltar de manera horitzontal, sense jerarquies. Es busca generar diàleg perquè la persona pugui recontextualitzar el seu discurs i comprendre’l. Els tractaments o cures es decideixen de manera col·lectiva, i la medicació queda en segon pla, i es limita a ansiolítics puntuals durant una crisi per facilitar el descans.

Marfà va ser pioner en aplicar aquest model a Catalunya, al Centre de Salut Mental d’Adults 2 de Badalona, durant la seva etapa de director, amb resultats positius en tots els casos excepte els més crònics, en persones amb trastorns mentals greus.

L'atenció a la salut mental ha de canviar

Tant si es tracta de reduir medicació com d’ampliar el catàleg terapèutic, totes dues opcions comparteixen un canvi de fons en l’atenció a la salut mental: ha de ser una altra cosa. Cal ampliar el marc perquè els problemes de salut mental no depenguin només del sistema sanitari, sinó que també incloguin aspectes com l’habitatge o la feina. L’objectiu és desmedicalitzar el malestar i treure el psiquiatre del cim de la jerarquia en l’atenció al patiment psíquic.

El Comissionat de Salut Mental, tot i dependre del Ministeri de Sanitat, té precisament aquest objectiu. “Sabem que hi ha una epidèmia de malestar psíquic, però també sabem que té el seu origen en problemes socials que superen les quatre parets del Ministeri”, va dir la ministra Mónica García durant la presentació de la nova subsecretaria.

Aquest canvi de mirada també aposta per intervencions grupals i comunitàries, com el diàleg obert, o els grups d’ajuda mútua entre iguals, on es dissol el rol del professional. Els grups d’escoltadors de veus, persones que escolten veus, són un clar exemple d’aquest camí.