OCI

Enganxat al viatge permanent

Sergi Unanue, que afronta el Great Himalaya Trail sense assistència, ha fet del viatge un estil de vida

El periodista banyolí Sergi Unanue, més conegut com a Walliver, fa més d’un any que va decidir emprendre el camí que faria fer un tomb al seu estil de vida. En 18 mesos ha trepitjat més de 17 països, fent autoestop, sense pujar en un sol avió i amb una despesa que no supera els deu euros diaris. Unanue no és el primer que emprèn aquest estil de viatge, que molts han imitat o han fet prèviament. El periodista, que es considera un comunicador nat i es qualifica com a nòmada digital, relata el seu aprenentatge continu a través de les xarxes socials. “Vull que la gent sàpiga que es pot viatjar de maneres molt diferents. A través de les xarxes, més d’una persona m’ha escrit per donar-me les gràcies, i això és el que més m’omple de tot plegat”.

Evitar el turisme

Walliver evita trepitjar llocs turístics: “No m’interessen tant, perquè el país perd gran part de la seva autenticitat”. I afegeix: “Quan viatgem de manera tradicional ens movem tots pel mateix lloc i vivim experiències per les quals no hauríem de pagar”. Impregnant-se de l’essència local -durant els primers 365 dies només va pagar allotjament dues vegades-, busca un intercanvi cultural constant. Destaca per viatjar improvisadament: “Quan viatges sense lligams ets més lliure davant les aventures que apareixen, fas segons el que sents a cada moment”, afirma.

Una perillosa ruta muntanyosa

Aquesta manera d’entendre els viatges va dur Sergi Unanue a atrevir-se a fer la Great Himalaya Trail. “Era una idea que no tenia. No sabia ni que aquesta travessa existia, fins que aquest estiu en Dani va venir al Nepal i em va proposar de fer-la junts”. Daniel Benedicto, un altre viatger solitari, i Unanue es van conèixer fa un any i van decidir tornar-se a ajuntar per aquesta experiència que consideren perillosa per fer sense companyia.

El Gran Camí de l’Himàlaia, conegut com a Great Himalaya Trail, creua per la banda del Nepal tot el massís, format per vuit dels catorze pics de 8.000 metres del món. Avui dia no hi ha cap registre oficial d’aquesta ruta en què aparegui consignat un català: només hi ha 100 persones registrades, de les quals Unanue i Benedicto serien els primers catalans i, amb 26 anys, els més joves del món en afrontar-la sense assistència. La parella camina sense xerpes ni portejadors: “Ho fem per falta de diners i perquè ens agrada tenir la llibertat de dormir i menjar on vulguem”.

Són 1.800 quilòmetres -en porten 1.278- i un total de 80 dies. “Caminem unes set hores seguides al dia, i calculem que ens queden uns 15 dies”. Els dos confien en acabar-lo i no es plantegen abandonar. “Sabem que la majoria de gent que intenta fer aquesta excursió acaba abandonant. Pot passar qualsevol cosa, però de moment no hem viscut cap situació que ens hagi fet posar en dubte la continuïtat de l’expedició”. Per a Walliver, aquest és el repte personal més gran que s’ha proposat mai i, tot i que tenen ganes de tornar a les comoditats de la civilització, segueixen motivats.

Durant la travessa han creuat una dissetena de colls i n’han superat dos dels més complicats, el Tashi Laptsa, de 5.755 metres, i el Tillman, de 5.300. “Els dos requerien tècnica alpinística, ens va anar molt bé portar grampons, i ens en vam sortir com vam poder”, explica Walliver. “Tots dos som bastant novells. Els coneixements que tenim els hem anat aprenent sobre la marxa des que vam començar, i partint de les experiències d’altres excursionistes que ja l’havien fet. Així sabíem per on havíem de passar per evitar les zones més perilloses”, afegeix.

Saber escoltar les muntanyes

Ara, després de passar dels 5.000 metres en vuit ocasions, ja han acumulat experiència. “Són moltes hores de saber llegir i escoltar les muntanyes”. Tot i que les condicions dels colls van ser extremes, amb la neu fins a la cintura, superar-los els ha permès fer la ruta extrema del trekking que travessa les cotes més altes. “El dia del Tashi Laptsa va ser quan em vaig trobar pitjor. Era molt fosc perquè vam sortir de matinada. En Dani duia un frontal i em semblava que estava molt lluny quan, en canvi, estava al meu costat”, relata Unanue. “En dues ocasions em va semblar veure una tenda amb llum, però era impossible. No existia. Quan estàs a més de 3.500 metres d’altitud la falta d’oxigen fa que ho magnifiquis tot”. El periodista explica que aquest va ser el primer moment que va pensar que no podria seguir, estava extenuat i es trobava molt malament, però quan feia gairebé tres hores que caminaven i va sortir el sol la situació va millorar i van assolir el coll. En 12 hores van avançar 12 quilòmetres.

Un repte físic i mental

Unanue destaca que li agrada posar-se a prova amb diversos reptes, com el de fer autoestop per tot Europa o conduir una moto pel Vietnam, però aquest és el més gran que ha afrontat fins ara. “Fa molts mesos que soc en aquest país, i estar entre muntanya tant de temps és un repte tant físic com mental”, afirma.

Durant la ruta els dos joves han acampat setze vegades en zones molt remotes i algunes d’elevades. “Dins la tenda hem arribat a estar a -7 graus. Ens vam despertar i estava tot congelat. Els pantalons rígids, les botes dures...” En aquest context han decidit descansar també en hostals, però ha sigut difícil trobar un lloc on se sentin benvinguts: “És una baralla constant per aconseguir preus justos. Sempre hem d’estar regatejant”.

On és l’hospitalitat nepalesa?

Unanue diu amb tristesa que “aquest és el país menys hospitalari” en el qual ha estat des que va “sortir de casa”. I afegeix: “Esperàvem que aquest fos un projecte que ens acostés a la gent del Nepal, i tothom ens parlava de l’hospitalitat nepalesa, però és un concepte obsolet. Ningú ens ha convidat mai a casa seva. En cap dels 17 països que he visitat he viscut tan poca hospitalitat”. Com a nòmada, sempre s’ha enriquit mitjançant el contacte amb els autòctons, però diu que a la muntanya és inexistent. “Hem viscut situacions que generen malestar, que et fan sentir que no ets ni benvingut. L’hospitalitat nepalesa fa uns anys existia, però ara es limita a un intercanvi de diners”, diu.

Unanue considera que s’està destruint el país i la seva cultura per culpa d’un sistema turístic insostenible que afavoreix poques mans. Tot i que encara els queda camí, el periodista diu que en cap moment li ha passat pel cap tornar i que no es veu en un futur de cap manera que no sigui aquesta: “Que encara estigui viatjant és la prova que aquest nou estil de vida em fa feliç”.