Jan Lisiecki: el príncep de les cadències

Era el 10 de desembre a la nit i començava a caure la fred sobre la ciutat. L’ambientació era perfecta per escoltar repertori pianístic romàntic, i, a més, moltes de les peces evocaven nominalment la nocturnitat. Amb solvència i peremptorietat, als seus 23 anys, el jove pianista canadenc d’ascendència polonesa Jan Milosz Lisiecki va convèncer la platea melòmana que ocupava la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona.

Segur que molts espectadors es van preguntar com es pot mostrar tant de talent a aquesta edat, amb els cabells setinats encara com un infant i els entranyables mitjons de llunes; però, en realitat, l'estrany és que algú esdevingui un gran pianista als 40 anys o més tard. Per tant, pal·liada la sorpresa, ens tocava gaudir, ja que no poques vegades el pianista ens va abduir i ens va provocar lleus taquicàrdies de plaer.

El programa era dens, i partia de Chopin i hi tornava, com assenyalant l’ancestral lligam polonès. Els ‘Nocturns op. 55’ (1844) travessen el sedàs del llenguatge més íntim del geni de la Masòvia, amb aquells arquetípics tons bemolls i menors que expressen melancolia i recolliment, però no derrota. Concentrat sobre l'Steinway, des dels primers compassos que el jove canadenc evidenciava una personalitat sensible i delicada, tocant blanques i negres amb cervical tendresa.

Precís sense ser auster, el seu estil és deutor de les cadències marcades, puntualitzant molt bé els intervals entre les notes. Aquest registre s'adaptava com un guant a les ‘Quatre peces nocturnes’ (‘Nachtstücke op. 23’, de 1839) de Robert Schumann, òbviament més leibnizianes i combinatòries, a les quals es va aplicar un ritme en general lent, de baixa intensitat, molt seqüenciat. Tot i així, va ser el moment menys màgic de la vesprada.

Continuaríem sota el signe nocturnal amb la colossal ‘Gaspard de la nuit’ (1908) de Maurice Ravel, obra cabdal del piano del primer segle XX, encara que potser menys coneguda pel gran públic. Era la partitura més primaveral del programa, amb el seu puntillisme serpentí que es va fent més espectral, protoatonal, evocant cirrus rasant a càmera ràpida un paisatge florit de roselles o la voluta d’una papallona que batega en l’aire sense cansament: així flotaven els dits de Lisiecki –tocant gairebé sense pressionar les tecles, bombollejant, com si recorreguessin un broll suau d’aigua tèbia– i, consegüentment, les nostres ments també, ja que era una música summament pineal. Llàstima que algun espectador distret destrossés parcialment l’audició del seràfic segon moviment lluitant com Sísif contra l’embolcall de plàstic del seu caramel inajornable.

Diversificant la geografia, amb la segona part van arribar els ‘Cinq morceaux de fantaisie’, signats per Serguei Rakhmàninov el 1892 (amb revisió el 1940), amb una tessitura profundament romàntica, elegíaca i melangiosa, com un desamor de final de tardor, dolgut, sense arribar, però, a ser torturat. El pianista d’Alberta hi va correspondre amb una interpretació ferma, envolupant i expansiva com l’avanç subtilment inexorable del gel al Bàltic durant les dates hivernals.

Al final, les dues peces de retorn a Chopin (el ‘Nocturn, op. 72’ i el bellíssim ‘Scherzo, op.20’) ja eren gairebé com bisos. Aprofitant el caràcter fàustic i sublim de les obres, Lisiecki es feia més pitagòric, volant cap a la nau dels predestinats i regalant un virtuosisme magnificent i providencial. Fora de programa, el canadenc encara va tornar a Schumann, donant-li certa reverència, per la manera delicada i escrupolosa de treure'l a la llum. I així és com vam poder sortir, il·luminats i enlairats, cap a la foscor.