Antonia Maria Perelló a les reserves del Macba, davant dels 48 portraits de Gerhard Richter (1972).

ARA

25 anys del Macba: 10 obres clau de la col·lecció

La conservadora del centre d’art contemporani ens guia per la història del museu: de Calder a Aballí

Antonia Maria Perelló a les reserves del Macba, davant dels 48 portraits de Gerhard Richter (1972). / CRISTINA CALDERER

Antònia Maria Perelló ja era al Macba abans que el Macba existís. L’actual conservadora i cap de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona va aterrar-hi el 1992 quan ja s’estava construint l’edifici de Richard Meier però encara s’havia de definir el projecte museogràfic. Hi havia com a màxim quaranta obres que calia inventariar, dipositades en un magatzem de Pedralbes. Des de llavors, Perelló ha contribuït a construir la col·lecció que ha donat al museu “una personalitat única i característica”. Si s’entén la col·lecció, es pot entendre el museu d’art contemporani que avui té Barcelona.

La conservadora ens guia pels passadissos subterranis del Macba com si fos a casa seva. És a casa seva: “Ho he disfrutat molt. I n’estic orgullosa”, diu mentre obre expositors de les reserves, on s’amaguen bona part de les 5.273 obres de la col·lecció que no es poden exposar a les sales per falta d’espai. Li demanem que ens expliqui la història del museu a través de 10 peces de la col·lecció.

1. Alexander Calder

Serà impossible que se cenyeixi a tan pocs noms, però la primera època sí que la resumiria amb les escultures d’ Alexander Calder: un dels grans noms del segle XX que, a més, era amic de Miró i dels arquitectes del GATCPAC i havia fet estades a Catalunya. A principis dels 90 encara no se sabia “què seria el Macba i no hi havia ningú fent un pla”, recorda Perelló, de manera que les primeres obres que compra la Fundació Macba -la fundació privada que va impulsar l’empresari Leopoldo Rodés el 1987 per dotar d’obres el futur museu- són trets segurs, peces d’artistes indiscutibles: Paul Klee, Torres-García, Mario Merz, Christian Boltanski, Jorge Oteiza.

El 1988 l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat -i anys després s’hi afegiria el ministeri de Cultura- havien creat el consorci que s’ocuparia de construir i mantenir el centre. Van nomenar director Daniel Giralt-Miracle i el 1990 Jean-Louis Froment rep l’encàrrec de fer el projecte museogràfic. Ells dos van haver de trampejar les tensions polítiques i culturals que hi havia a la ciutat: la Generalitat defensava que el Macba havia de centrar-se en l’art del país des dels anys 40, i l’Ajuntament, en la contemporaneïtat internacional a partir dels 80. (Espòiler: tots dos pleguen, i aquest pecat fundacional, el problema de quin havia de ser l’origen temporal de la col·lecció i, per tant, l’encaix amb el Museu Nacional d’Art, no es resoldria fins vint anys després eliminant el límit cronològic).

El conflicte es desencalla nomenant el 1995 com a director del museu Miquel Molins, que és qui inaugura la imponent seu de la plaça dels Àngels. El primer cap de setmana, el 30 d’abril i 1 de maig, és de portes obertes, com ho serà aquest cap de setmana de celebració dels 25 anys. Hi passen 30.000 persones, però només s’hi poden veure 14 obres. Tot just llavors es crea la comissió que assessorarà sobre les compres que el museu proposa i que al llarg dels anys anirà canviant d’integrants.

2. Antoni Tàpies

És l’època en què els artistes de l’Estat per fi surten a fora, i també són els noms que es guanyen lloc al Macba: Sergi Aguilar, Susana Solano, Miquel Barceló, José María Sicília. No és fins al 1997 que entren al museu els dipòsits oficials de l’Ajuntament i la Generalitat. Dels primers, un miler d’obres, entre les quals uns Antoni Tàpies dels anys 50 extraordinaris. Dels segons, més de 300 peces com el Fons Riera, que inclou de Dau al Set a Basquiat.

3. Basquiat

“En l’arrencada del museu vam pensar què caracteritzava el nostre art més proper: en quins moments hem estat potents? I el primer que ens ve és l’època del conceptual català dels anys 70. És una de les primeres línies en què fem un esforç”, recorda Perelló.

4. Jorge Oteiza

El 1998 és l’any que el museu inaugura tres peces que seran icòniques: La ola d’ Oteiza davant de la façana, el mural exterior de Chillida Barcelona G-333 i Rinzen de Tàpies, que es penja a l’interior de l’edifici. El 1998 també és nomenat director Manolo Borja Villel. “El Manolo és el director que hi està més anys i qui hi dona un gran impuls. Té temps d’incorporar moltes obres i fa un canvi cap a unes temàtiques molt compromeses amb la gent i les seves circumstàncies polítiques”, rememora Perelló. Especulació, migracions, feminismes (a través d’artistes com Jo Spence, Martha Rosler, Nancy Spero) són temes sobre els quals parla el Macba, que es converteix en un agent activista.

També és l’època en què es comença a acusar el centre de fer exposicions massa denses. “Es deia que hi havia molt text i poca obra. Però tot això també vol dir que sabíem molt bé on anàvem. Quan hi ha unes línies molts clares, no satisfàs a tothom. I tampoc no es van descuidar temes purament artístics, com l’art cinètic, l’art minimal, la performance, el videoart...”, diu la conservadora.

5. Hans Hacke

Les compres que es van fer, 1.600 peces, són molt descriptives d’una etapa: el Cub de condensació de Hans Haacke; l’obra de Krzysztof Wodiczko Si veus alguna cosa...,que parlava de la visió dels estrangers a Nova York; el cinema experimental d’Anthony McCall; el Film Script de David Lamelas, que mostrava la possibilitat de manipulació de la imatge; Marcel Broodthaers, que barreja diferents llenguatges per fer una crítica antiburgesa; El Reino de Dora García, un dispositiu que predeia què passaria cada dia al museu. Dels catalans, Àngels Ribé i Francesc Abad, que va donar l’obra El Camp de la Bota sobre la recuperació de la memòria històrica.

6. Àngels Ribé

“Nosaltres no podíem intentar ser un MoMa petit però sí buscar en les escletxes que no havien estat investigades i donar-les a conèixer”, diu Perelló. El 1999 el Macba va dedicar una exposició a William Kentridge, figura que una dècada després té una popular exposició al CCCB. “Vam llançar molts artistes que aquí ningú sabia qui eren”, defensa la conservadora.

Segurament la singularitat que té avui el Macba ve d’aquella època, d’aquelles línies de treball originals i que “per sort cap dels directors següents ha invalidat, sinó que hi ha sumat capes”. “Ens caracteritza una contínua reflexió sobre tot. No hem sigut dogmàtics. No hem volgut fer un museu normatiu, que digui «això és bo». No hem anat per camins fressats. Hem volgut deixar moltes portes obertes, també a la crítica, cosa que a vegades se’ns gira en contra. Ens impulsem cap on hi ha la crisi, el problema”, diu la conservadora. En això han reeixit. En canvi, no han aconseguit projectar artistes catalans al món: “Això és molt difícil sense suport institucional. El que hem fet és presentar els nostres artistes al Macba en el context d’exposicions amb artistes internacionals”.

Perelló somriu quan se li planteja si el Macba hauria de fer exposicions més populars (el 2019 hi van passar 357.029 visitants). “Fa anys que sabem com podem tenir molts visitants. És relativament fàcil. Però és que potser l’objectiu no és aquest -exposa-. I a ningú no se li escapa que també ve donat per les possibilitats econòmiques, de gestió i d’espai”. El futur del Macba, amb l’ampliació a la plaça dels Àngels, permetrà mostrar amb més profunditat la col·lecció i fer exposicions temporals. Les més visitades han estat les de Jaume Plensa, Benet Rosell, Eulàlia Grau, Christian Marclay i Espècies d’Espais.

7. John Baldessari

Bartomeu Marí era un home de la casa, el conservador en cap, abans de dirigir-lo el 2008. Amb ell va entrar el color al museu, va introduir obres més lúdiques i va potenciar el plaer físic de l’art, no només l’intel·lectual. Es van comprar 2.750 obres, com la instal·lació Nan i rinoceront de John Baldessari, l’obra gràfica de Paolozzi o la gran instal·lació de Cildo Meireles que convida el visitant a experimentar sensacions de fred o vent. “El museu es va obrir a aquest gaudi”, diu Perelló. Això sense deixar de banda altres línies que inclouen Gordon Matta-Clark o Allan Sekula; artistes catalans com Eulàlia Valldosera, Antoni Abad o Àngels Ribé; l’obra d’Isidoro Valcárcel Medina, o descobertes com Eric Baudelaire.

8. Eulàlia Valldosera

Després de la crisi que fa sortir Marí per la porta del darrere, arran d’una acusació de censura, aterra al Macba Ferran Barenblit, que n’haurà estat director del 2015 al 2021. Una de les entrades més complexes d’aquest temps ha sigut la de l’arxiu personal de Francesc Torres (05), que es va convertir en una obra creant La campana hermètica.

9. Francesc Torres

També s’ha apostat per obres de resistència de Daniela Ortiz, peces conceptuals com l’art sonor de Michael Snow i una de les pintures destruïdes d’Ángela de la Cruz. Tot i les retallades pressupostàries, l’adquisició d’obra no s’atura. A més de la inversió anual de la Fundació, que aporta uns 500.000 euros per curs, actualment la Generalitat n’inverteix uns 100.000 a l’any per crear el seu fons d’art contemporani (que es diposita en part al Macba) i l’Ajuntament hi ha destinat enguany 600.000 euros per comprar obra a galeristes i artistes de Barcelona per la pandèmia.

10. Ignasi Aballí

L’última incorporació al Macba és un regal d’aniversari: la recreació de la peça Enderroc d’ Ignasi Aballí (06), una obra que parla del barri del Raval i que va crear per a una de les primeres mostres, Mirades (sobre el museu), comissariada el 1996 per Perelló. “És tancar un cercle -diu-. Jo ja em podria jubilar, però és que m’agrada molt la feina i no sé si me’n podré anar mai!”