Crítica de cinema

'522. Un gato, un chino y mi padre': una discreta comèdia agredolça sobre la superació de fòbies i traumes

Crítica de la pel·lícula de Paco R. Baños protagonitzada per Natalia de Molina

Direcció i guió: Paco R. Baños. 90 minuts. Espanya (2019). Amb Natalia de Molina, Alberto Jo Lee, Miguel Borges i Manolo Solo.

522 són les passes que pot fer la George (Natalia de Molina) quan surt de casa abans de topar amb la frontera mental que li imposa una severa agorafòbia. En els primers minuts del film, el sevillà Paco R. Baños retrata l’autoreclusió del personatge combinant l’artifici subjectivista (a l'estil de Polanski) i un cru hiperrealisme (com els germans Dardenne). Una intrigant porta oberta cap al que és sinistre que comença a dissoldre’s quan la George emprèn un improbable viatge de tornada al Portugal de la seva infància, acompanyada del propietari japonès d’un basar xinès. L’acudit a costa de les nacionalitats orientals revela el desig de Baños de construir una comèdia agredolça i itinerant sobre la superació de les neurosis i els traumes, una fórmula que James L. Brooks va perfeccionar a la sentimentalista 'Millor, impossible'. Aquí no tenim Jack Nicholson, però sí una Natalia de Molina que, després del recital de malícia de 'Quién te cantará', aboca el seu histrionisme sobre un personatge de façana impenetrable i rerefons humà. Una composició actoral igual de transparent que els diàlegs del film, en què s’evidencien els conflictes dels personatges. “Només creus que estàs segura al teu món”, afirma el psicòleg de la George, mentre un savi trobador portuguès apunta que “de vegades és necessari fer les coses de manera diferent perquè tot funcioni”.