FOTOGRAFIA

Antoni Bernad, el mag del glamur i la bellesa humanista

Una gran retrospectiva al Palau Robert amb 390 obres repassa la trajectòria d’un dels degans de la fotografia de moda

És imperdible sentir parlar el fotògraf Antoni Bernad dels seus treballs, tant recorrent amb ell la retrospectiva mastodòntica que li dedica el Palau Robert a partir d’avui, amb 390 obres, com en el reportatge que es projecta a l’última sala. Antoni Bernad (Barcelona, 1944) afirma que al llarg de la seva trajectòria de més 50 anys com a fotògraf de moda i retratista ha sigut molt “positiu” i que s’ha guanyat les models “amb molta paciència” i “molta tossuderia”, perquè no semblessin penjadors sinó dones reals. Pel que fa als retrats, ha immortalitzat amb un tractament molt personal figures com els presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i els arquitectes Oriol Bohigas, Beth Galí, Lluís Clotet, Òscar Tusquets i Gae Aulenti. També futbolistes com Johan Cruyff, Pep Guardiola i Luis Enrique, i artistes com Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. La llista s’estén al món de la ciència i les lletres, amb els retrats del filòsof Antoni Marí, el científic Jorge Wagensberg i els escriptors Josep Pla i Mercè Rodoreda. Un dels artistes amb qui va tenir una relació especial va ser Salvador Dalí. “Era meravellós i encantador, un company, un amic. En la intimitat era senzill, tendre i atent”, recorda Bernad.

La mostra porta per títol Antoni Bernad. Nord/Sud/Est/Oest, per explicar com l’artista ha fet confluir referents culturals de latituds molt diverses. El comissari de la mostra, l’artista Antoni Llena, posa un exemple per il·lustrar-ho: Bernad va retratar Joan Miró, un artista “meridional”, amb el rigor d’un personatge d’una pel·lícula de Dreyer. Bernad també explica que el moviment l’ha obsessionat sempre perquè vol que els personatges de les seves imatges semblin “vius” i, tot i que diu que és d’una timidesa “malaltissa”, recorda amb sentit de l’humor les circumstàncies dels seus treballs.

Al reportatge que tanca la mostra hi ha un detall que culmina el retrat del mateix fotògraf: mentre explica que va demanar ajut a la dona de Llorenç Villalonga per fer-li un retrat -l’escriptor estava malalt d’Alzheimer-, li demana al càmera que talli amb la veu trencada per l’emoció. No és d’estranyar: al retrat es pot veure com Teresa Gelabert besa el seu marit amb una tendresa infinita. Per una vegada el fotògraf enginyós, el dandi ràpid i perfeccionista, mostra la humanitat profunda i l’estima per la gent que també amara la bellesa de les seves imatges. Durant la visita a la mostra reconeix les emocions que li produeix veure el conjunt de la seva producció, sobretot pels retrats dels que ja no hi són, i el seu afany per “dignificar” els models dels seus retrats. Ja ho deia la periodista Montse Frisach: “A les fotografies d’Antoni Bernad tothom és guapo, sigui qui sigui”.

El fotògraf preferit de Rodoreda

Totes les obres exposades provenen de l’arxiu del fotògraf, que ell mateix va dipositar a l’Arxiu Nacional de Catalunya fa dos anys. “No he sabut el que és la mandra”, diu Bernad, donant una idea de la intensitat amb què es va dedicar a la seva feina. Alguns dels personatges que va immortalitzar li van procurar emocions fortes. Josep Maria Castellet el va esbroncar molt després que Mercè Rodoreda li digués que el fotògraf que l’havia retratat, com recorda el mateix Bernad, era un “ximple” que l’havia “humiliat”. Abans de satisfer el desig de l’autora i destruir els negatius, Bernad li va enviar els contactes perquè veiés la seva feina. Contra tot pronòstic, a Rodoreda li van semblar magnífiques les fotografies i des d’aleshores només va voler fer servir els seus retrats.

En el cas de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, no li va voler obrir la porta. Bernad va posar el preu entre la porta i el marc perquè no li tanqués la porta als nassos, el va distreure preguntant-li qui era la dona d’un retrat penjat a la paret i finalment va acabar fent-li retrats tota una tarda. La reacció de Coderch vessa segones intencions: “M’has tret com el que soc, un gos rabiós”. Bernad explica aquest joc amb els models per portar-los al seu terreny amb un símil mèdic, i diu que actua com “el cloroform” abans d’una intervenció quirúrgica.

“Antoni Bernad és un home excessiu, no hi ha un dia que no hagi fet una fotografia -explica Llena, que apareix en alguns dels retrats-. Li agrada molt Wagner, però jo relacionaria més la seva obra amb el classicisme de Haydn”. Les primeres sales de la mostra, abans del tram final més clàssic, són tot un encert: Llena, amb la col·laboració del mateix Bernard, ha creat “un quiosc sense fi”, format per duets d’imatges, una de les quals és una fotografia de moda i l’altre un retrat. D’aquesta manera el recorregut té un ritme “cinematogràfic”. “Ha buscat la llum i la situació que permet retratar millor la psique del personatge, i sempre ha fugit de l’estereotip de la model, desmuntant els clixés de la fotografia de moda amb sentit de l’humor i ironia”, explica Llena.

La intenció amb què l’artista i el comissari que fan dialogar les imatges “subtilment”, com diu Llena, és plena de regals per al visitant: un Felip VI d’adolescent en una actitud juganera apareix com el mur que barra el paisatge a la model de la fotografia del costat. En conjunt, la sensibilitat de l’artista i el comissari es desgrana en tots els matisos i el repertori de gestos i actituds que posen en valor en aquests diàlegs.

El poder de la imatge analògica

La fotografia digital va ser un cop molt dur per a Bernad. En lloc de seguir la realitat que ell creava “com un mag” i carregat d’entusiasme dins l’estudi per obtenir els millors resultats, els seus col·laboradors miraven en una pantalla d’ordinador les fotografies que anava prenent. “La tècnica no m’ha agradat mai, més aviat em fa por”, reconeix.

La seva entrada en el món de la fotografia es va produir com una reacció a la grisor del franquisme. “Era una època molt trista i molt anodina. El cinema era el nostre refugi i a través de les revistes que arribaven de fora intuïes que hi havia una altra vida amb uns colors fantàstics”, diu. Abans de convertir-se en fotògraf treballava com a grafista i va aprendre l’ofici gràcies als fotògrafs que tenia més a prop a la feina. La seva escola va ser, en definitiva, la feina i els llibres de fotògrafs com Richard Avedon i Irving Penn, que a vegades ha homenatjat en alguns treballs.

Els altres imperdibles de la temporada fotogràfica

Jeff Bridges i la fotografia analògica

Les fotos de l’actor Jeff Bridges seran una de les exposicions del pioner festival de fotografia analògica Revela’t: 50 exposicions entre Vilassar de Dalt i Barcelona de l’11 al 27 de maig.

50 autors a l’UtopiaMarket Photo

La nau modernista del Poblenou Utopia acull un nou mercat de fotografia aquest cap de setmana. Hi ha convidats 50 autors com Matías Costa, Joana Biarnés, Séverine Sajous i Txema Salvans.

La denúncia de l’oblit

Avui obre al castell de Montjuïc Memòria perduda, 36 fotografies de Miquel González fetes en llocs on hi ha fosses comunes o on es van cometre atrocitats durant la guerra i la dictadura.

El Japó de Shomei Tomatsu

Després de la màgia de Brassaï (que tanca diumenge), al juny la Fundació Mapfre descobrirà l’obra de Shomei Tomatsu, que ha retratat els últims 60 anys la vida al Japó.

Especialistes en fotografia

La Fundació Foto Colectania recull l’obra de Paco Gómez i la Galeria Hexágono, especialitzada en fotografia, exposa dos autors grecs de la nova generació, Vangelis Georgas i Dimitris Kechris.

World Press Photo i Miserachs

Dos noms propis indiscutibles, que atreuen riuades de gent: la Pedrera exposa l’ Epíleg imprevist de Xavier Miserachs i el CCCB mostra la realitat més crua a través dels premis World Press.