LITERATURA
Cultura 08/01/2018

Antoni Bassas: "Vaig sentir un gran buit personal quan vaig marxar d’‘El matí’"

Periodista, premi Josep pla per ‘Bon dia, són les vuit!’

Xavi Serra
4 min
Antoni Bassas: «Vaig sentir un gran buit personal quan vaig marxar d’‘El matí’»

BarcelonaL’Antoni Bassas que dissabte a la nit sortia a recollir el premi Josep Pla a l’Hotel Palace no semblava el comunicador tranquil i segur que tothom ha vist o sentit tantes vegades, sinó un home emocionat, amb la veu tremolosa i un nus a la gola. “Sí, em vaig emocionar perquè sentia que estava començant a tornar als oients tot l’afecte que ells em van fer arribar en el seu moment”, explica el periodista, que encara no s’acaba de creure que Bon dia, són les vuit!, les memòries de la seva etapa com a presentador d’ El matí de Catalunya Ràdio, s’hagi endut un dels premis més importants del país. “Quan et dediques a la ràdio, la televisió o el periodisme, pots imaginar-te que un dia reconeixeran els teus mèrits periodístics, però no guanyar un premi literari. I, a més, un que porta el nom de Josep Pla!”, diu.

Gairebé l’endemà de plegar d’ El matí ja et van proposar explicar l’experiència en un llibre. Per què has trigat 10 anys a fer-ho?

Volia mirar endavant i no sentir-me atrapat en el passat. Fer un programa de ràdio al matí és segurament una de les coses més grans que es pot fer en el món de la comunicació. I quan acabes, què fas? Jo vaig experimentar un buit personal molt gran i em va semblar que si em quedava atrapat en la nostàlgia no me’n sortiria. Tenia una gran necessitat vital de canviar d’aires i fer net, començar una nova vida. Va ser després, quan els oients em van començar a dir que s’enrecordaven del programa, que vaig percebre que em sentia en deute amb ells.

La teva sortida del programa va ser una mica abrupta. Al llibre en dones la teva versió. ¿Era un compte pendent que tenies?

No, el llibre no és una venjança ni està escrit amb la intenció de treure’s cap espina. Al contrari, és una celebració i un agraïment. Parlo del final abrupte, sí, però no hi ha grans revelacions. El més important ja ho vaig dir públicament en aquell moment. Els responsables de la Corporació també van haver de donar explicacions a la comissió de control, així que més o menys se sap tot. Era la típica topada entre la independència professional i el poder polític. Probablement ens podríem haver estalviat aquell final abrupte perquè jo ja em sentia al final d’una etapa. Vaig començar el programa als 33 anys i el vaig acabar amb gairebé 47, i això és tota una vida.

Afirmes que el llibre és també una crònica de país. ¿En què s’assembla el país que érem llavors al d’ara?

El país d’ara va començar a canviar aquells anys, com l’adolescent a qui li comença a canviar la veu. Tot el que hem viscut ara clava les arrels immediates en aquell període, sobretot a partir de la victòria d’Aznar per majoria absoluta l’any 2000. Allà hi ha un enduriment en la manera com l’Estat es comunica amb Catalunya. Recordo verbalitzar que notava com estava canviant la relació dels catalans amb l’Estat. Molta gent se sentia agredida per la manera com els mitjans espanyols parlaven de la realitat catalana i trobaven en El matí una visió més pròxima, gairebé un refugi.

Què va fer d’ El matí un programa tan estimat?

Hi ha uns quants factors. Primer, que era al matí, i al matí la gent estima molt la ràdio perquè li és molt útil. Després, que era Catalunya Ràdio, que és una ràdio molt potent i amb grans professionals. Vaig arribar-hi gairebé per accident, per substituir tres mesos Josep Cuní, i em vaig trobar conduint un programa que funcionava com un transatlàntic! La meva primera preocupació era no passar a la història com el capità del Titanic. Però, després, crec que el nostre gran mèrit va ser tenir el nas per triar bé els col·laboradors, per seleccionar el talent. És normal que la gent s’enamorés d’aquella ràdio, perquè hi havia molt talent rere els micros.

¿Va ser la millor etapa de la teva vida?

M’és difícil contestar. Tenia 20 anys quan Puyal em va trucar per fer el futbol amb ell. La corresponsalia de Washington va ser extraordinària. I també acompanyar Carles Capdevila en la fundació de l’ARA, tot i que a distància. Però sí, la d’ El matí seria la millor etapa de la meva vida professional. El programa em va agafar en una edat en què començava a recollir els rèdits de la maduresa i encara era físicament potent per llevar-me cada dia a quarts de cinc i rendir al màxim de dilluns a divendres durant 10 mesos. La recordo com una època de plenitud, de força, de coratge.

Vas fer memòries de la teva etapa com a periodista esportiu, ara les d’ El matí... ¿D’aquí uns anys t’animaràs a fer les de l’ARA?

[Riu.] No ho sé! Les meves memòries només tenen valor en la mesura que poden reflectir els canvis que hi ha hagut a la societat. Una cosa que he après a la vida és que pots tenir somnis i projectes, però després la vida acaba imposant el seu ritme i les seves preferències. Ja veurem què passarà.

stats