Música clàssica

Apoteosi d'un projecte sòlid per a l'Any Beethoven al Palau

Gardiner dirigeix les nou simfonies amb l’Orquestra Revolucionària i Romàntica

Entre el 1800 (estrena de la primera simfonia) i el 1824 (estrena de la novena i última), Beethoven va llegar-nos un corpus d’una solidesa inqüestionable. La titànica recerca d’un so personal va anar de les influències del seu mestre Haydn i de l’admiració per Mozart a una concepció de l’obra d’art que anava més enllà dels límits del seu temps, en què es cimentaren les bases del que s’ha anomenat romanticisme. Però Beethoven, per la seva singularitat, no és ni clàssic ni romàntic. Beethoven és sempre ell mateix i l’abordatge de la seva obra és un repte que va més enllà de la tècnica: cal, sobretot, trobar l’essència del gran home que va ser entre els pentagrames que ens va llegar. Una fusió entre home i artista permanentment present en el catàleg compositiu.

Així doncs, assumir la direcció de les nou simfonies beethovenianes en una setmana és un repte i un estímul. Una temptació a la qual pocs oposen resistència. Però per sortir-ne victoriós cal tenir les idees clares i comptar amb un projecte sòlid per treballar-lo amb una orquestra entusiasta, que vulgui fer música per damunt de tot, lluny d’inèrcies i d’interpretacions burocràtiques.

John Eliot Gardiner: “Beethoven va ser un animal polític”

A aquestes alçades, lloar el treball de John Eliot Gardiner resulta redundant. Especialitzat primer en música antiga i barroca amb els English Baroque Soloists i el Cor Monteverdi, el director anglès també s’ha endinsat, des del 1990, en el preromanticisme gràcies a una altra formació com és l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique. Què millor que festejar el seu 30è aniversari amb aquesta enciclopèdia sobre la condició humana que són les nou simfonies de Beethoven, precisament l’any en què es recorden els 250 anys del seu naixement? Nova York, Chicago, Londres i Atenes viuran el privilegi d’aquests cinc concerts únics, que van arrencar al Palau de la Música Catalana diumenge passat i que s’han celebrat posteriorment dilluns, dimarts, dijous i divendres.

Cinc nits de glòria

Estem massa avesats a interpretacions que no són més que lectures tècniques, més o menys ben resoltes, dels pentagrames que els músics tenen davant seu. A visions superficials i poc o gens aprofundides d’allò que hi ha entre les línies dels pentagrames, més enllà de les notes escrites. 

Aquí no, aquí parlem d’una concepció global de l’obra simfònica de Beethoven. I això es tradueix en gestos de complicitat per part de Gardiner, d’atenció a la batuta per part dels músics i de somriures igualment còmplices entre els faristols. O d’especulacions sobre les partitures, com ara fer cantar momentàniament un himne a la llibertat a l'ultim moviment de la cinquena simfonia, en el context d’una versió electritzant d’aquesta pàgina. I es poden escapar i cometre errades i fins i tot es pot intuir una pèrdua momentània de coordinació, com les trompes en l’ària de Leonore el primer dia. Però sense oblidar la coherència i consistència del projecte sòlidament defensat pel director i l’equip de músics que té al davant.

I això va permetre’ns gaudir de cinc nits de glòria en un Palau ple de gom a gom, estranyament aliè a les impertinències de la telefonia mòbil o de la cel·lofana dels caramelets desembolicats per mans sàdiques en moments puntuals. Altrament, no hauríem arribat al sublim en una Tercera simfonia ( Heroica) de somni, en què l’entusiasme dels músics i la batuta enèrgica de Gardiner van aconseguir aturar el temps. Per no parlar de la citada Cinquena amb dos moments màgics com la secció en pizzicato del final del tercer moviment o la transició cap al quart. Tot això, després d’una Quarta admirablement servida a base de plans sonors que deixaven entreveure els tresors que amaga una obra com aquesta, normalment no massa ben tractada, en els passatges reservats a la fusta.

Les interpretacions de Gardiner del geni de Bonn fan pensar en l’enyorat George Steiner, que definia Beethoven com a “un miracle de la voluntat”. M’hi va fer pensar el contrast en el programa integrat per una Sisena ( Pastoral) resolta amb un bon gust del tot aliè a versions més edulcorades –“waltdisneytzianes”– i una Setena de les que senten càtedra: el director britànic llegeix Beethoven des dels contrastos i les paradoxes que enfronten i al mateix temps retroalimenten el geni i l’home, la força de la voluntat i el miracle d’una obra feta de sofriment, d’orgull ferit, de voluntat i també d’autoreconeixement d’aquella titànica genialitat. Tanmateix, i potser per efecte del dia de pausa entre el cicle –dimecres–, la de dijous va ser una nit gloriosa, però sense l’electricitat de dimarts.

Quedava la nit culminant, amb la Novena i una Vuitena interpretada amb el desacomplexament de qui sap que es tracta d’una pàgina meravellosa. A la segona part, la fusió entre el Cor Monteverdi i el de Cambra del Palau va funcionar des de l’excel·lència i amb un so compactat al servei de la Novena. I l’orquestra, amb part dels músics tocant dempeus a l'últim moviment (així van ser dirigides les simfonies 1, 3, 5 i 7), va donar-ho tot una nit més, així com els solistes vocals. I Gardiner fou de nou el mestre de cerimònies d’una litúrgia que durant cinc nits ens va situar a la vora de l’intangible. Ara la feina serà nostra per tornar, durant els pròxims dies, al planeta Terra.