Cinema

Crítica de 'Star Wars: El despertar de la Força'

Per als amants de l'aventura clàssica sense al·lèrgia al 'déjà-vu'. Valoració: 4* (sobre 5). Direcció: J.J. Abrams. Guió: J.J. Abrams, Lawrence Kasdan i Michael Arndt. 135 min. Estats Units (2015). Amb Harrison Ford, Daisy Ridley, John Boyega i Adam Driver

“A la gent li encantarà”, va ser la calculada resposta que George Lucas va donar fa uns dies quan li van preguntar què opinava sobre 'El despertar de la Força'. En el tombant de segle, el creador de l'univers Star Wars es va convertir en l'home més odiat de la seva pròpia galàxia per rodar tres preqüeles que ningú necessitava. Tot plegat, per explicar una història que tothom ja coneixia. Els seguidors de la saga no volien Jar Jar Bins, midiclorians ni intrigues polítiques, sinó més Han Solo, més Luke Skywalker i aventures espacials plenes de carisma i emoció. Renovar la mitologia tot respectant el passat sense allunyar-se gaire del cànon: una revolució lampedusiana. I això és exactament el que ha fet J.J. Abrams: 'El despertar de la Força' és un regal per als espectadors que es van sentir decebuts amb les preqüeles i enyoraven els bons temps de la saga. Un retorn en tota regla de la màgia original de 'Star Wars', la resposta a les pregàries dels fans.

Això té coses bones i dolentes. Amb Abrams torna l'esperit aventurer, el sentit de l'humor, la camaraderia i la innocència d'una època més senzilla. Però, en la seva croada per tornar als orígens, 'El despertar de la Força' repeteix fil per randa els motius narratius i estètics de la primera trilogia: els conflictes paternofilials com a leitmotiv, el robot que amaga una informació vital per a la Resistència, la cantina espacial plena de personatges poc recomanables, els paisatges desèrtics i els planetes gèlids, els enfrontaments en abismes tecnològics... La cima de l'autohomenatge arriba en l'escena, gairebé còmica, en què els protagonistes planegen el combat definitiu superposant els finals d''El retorn del Jedi' i 'La guerra de les galàxies'.

Abrams, especialista a treballar sobre universos prestats ('Star Trek', 'Missió Impossible', 'Super 8'), remarca constantment la continuïtat entre el nou 'Star Wars' i l'original. 'El despertar de la Força' és possiblement el 'fan fiction' més car de la història, un 'remake' més o menys conscient de la trilogia original. Tanta servitud al passat ofega la pel·lícula per moments. Però quan més s'allunya de l'original, quan el focus es concentra en els nous personatges, més enlluerna la pel·lícula. La idea de convertir un soldat imperial desertor (John Boyega) en protagonista és pur geni, i la rapinyaire solitària que interpreta Daisy Ridley, una gran troballa; la seva química i energia és el motor de la pel·lícula. Tot el contrari d'un Harrison Ford que, més que a un Han Solo envellit i melancòlic, recorda el Harrison Ford dels últims 20 anys: actuant per inèrcia i esbossant de memòria el seu somriure trencat.

Com a espectacle cinematogràfic, la pel·lícula no introdueix cap novetat en la sintaxi del 'blockbuster' modern d'acció. El 3D funciona únicament com a recurs ornamental; crear imatges mai vistes al cinema no està entre els objectius d'Abrams. Com tots els seus films, 'El despertar de la Força' va sobrat de moments vibrants i diàlegs espurnejants, però no està clar si deixa empremta. Després d'aquesta entrega, la saga està obligada a llançar-se a la piscina i arriscar més. Exactament el mateix que va fer 35 anys enrere a 'L'imperi contraataca': Imaginar nous mons, construir una mitologia més ambiciosa, sorprendre el públic i, sobretot, fascinar-lo. Perquè el nou 'Star Wars' pot ser un enginy diabòlicament entretingut, però la seva capacitat de fascinació eterna encara s'ha de demostrar.

Més continguts de