Crítica de música

Culminació beethoveniana amb l'Orquestra Camera Musicae

Tomàs Grau dirigeix la 'Novena simfonia' amb sensibilitat i entusiasme al Palau de la Música

Orquestra Simfònica Camera Musicae i l'Orfeó Català

Palau de la Música. 21 de setembre del 2020

Dirigir la Novena simfonia de Beethoven és assolir una de les fites màximes en les aspiracions de tot músic professional. Tomàs Grau, al capdavant de l’ Orquestra Simfònica Camera Musicae, pot estar ben content de la feina feta amb els músics. L’empresa no era fàcil (la Novena és una obra de grans dificultats des del primer compàs fins al darrer) i a més competia amb la versió de Dudamel (divendres) i el concert del Liceu a Montserrat (diumenge), en què es va abordar el darrer moviment de la peça beethoveniana.

La versió de Camera Musicae va tenir arestes i errades en algunes entrades i fins i tot en algun moment el descontrol de volums per seccions va fer perdre la transparència que Beethoven va teixir amb geni i sensibilitat. Però hi van primar l’entusiasme, l’emoció i aquella mateixa sensibilitat a què hem fet referència. N’hi va haver prou amb les primeres frases del tercer moviment per adonar-nos que érem davant una lectura de la peça fruit de l’estudi minuciós de Grau.

La versió, a més, va comptar amb quatre solistes excel·lents, lliurats a la causa d’una partitura vocalment de grans exigències malgrat la brevetat de les intervencions de soprano (Marta Mathéu), mezzosoprano (Tànit Bono), tenor (Marc Sala) i baix (Josep-Ramon Olivé).

Per acabar-ho d’arrodonir, l’altra meitat de l’Orfeó Català que divendres no va participar en la versió de Dudamel i la Simfònica de Galícia va oferir una versió de traca. El Palau de la Música ha fet ressonar entre les seves parets centenars de versions de la Novena, moltes de les quals a càrrec de les formacions corals de la casa. Però poques vegades amb aquesta qualitat i entrega dels seus integrants, malgrat la disposició al llarg dels laterals del primer i el segon pis i orgue. I malgrat les mascaretes que lluïen els i les cantaires (a més dels músics de l’orquestra que no eren de la secció de vent).

Sí, hi ha ganes de música. Moltes. Hi ha entusiasme, hi ha talent i hi ha ganes que tot acabi bé, perquè tot anirà bé.