BarcelonaVertigen: el Museu Nacional d’Art de Catalunya exposa una de les seves ceràmiques del segle XVI -una gerreta- a l’extrem d’una barra metàl·lica que és a un parell de metres d’altura. O potser no és tan antiga, i fins i tot potser no pertany a la col·lecció del museu. És impossible esbrinar-ho: no hi ha cartel·les. Sí que hi ha, però, un díptic on s’explica lacònicament el muntatge, amb descripcions com “estructura metàl·lica amb cantera medieval”, “expositor metàl·lic amb un fragment de fris amb un sac de morter de contrapès”. La peça està inclosa dins l’exposició que David Bestué presenta a l’Espai EducArt del museu, en què una de les claus és l’ambigüitat entre el que és del museu i el que no. Bestué no s’arronsa amb els reptes i amb una barreja de sentit de l’humor i atreviment afegeix temporalment una nova sala a la col·lecció permanent: el MNAC té 82 sales i l’exposició té com a títol Sala 83. “Exposicions com aquesta obren el museu no només a ensenyar, sinó a aprendre”, diu el museògraf i coordinador de programes públics del museu, Lluís Alabern. I també diu que “David Bestué és un expert a trobar noves mirades i noves relacions entre els objectes”.
Abans d’aquesta exposició David Bestué havia col·laborat amb el MNAC amb la proposta educativa En residència. Creadors als instituts de Barcelona. Aquesta iniciativa li va permetre conèixer el fons del museu en profunditat. A l’hora de desenvolupar Sala 83 també va prendre com a punt de partida la col·lecció, però des d’un punt de vista heterodox, el del dadaista Francis Picabia. Aquest artista va fer una estada Barcelona als primers anys 20 i d’aquell viatge van sortir una sèrie de pintures en què detalls romànics, com l’ agnus-dei de Taüll, conviuen, per capes, amb personatges populars com una dona amb mantellina i fragments de cartells publicitaris de l’època. “Les peces de l’exposició recorren tot l’arc cronològic del museu i les he barrejades entre si, com un visitant que ve al museu i en sortir se li barregen les diferents èpoques dins el cap”, explica Bestué. Les obres d’aquest artista es caracteritzen per observar la quotidianitat amb humor i també per explorar els fonaments de l’arquitectura i l’enginyeria i dels llenguatges artístics com l’escultura. Per exemple, va reduir un petó a una estructura metàl·lica que conté la saliva de dues persones, i ara l’exposa guarnida amb un fragment de fris hispanoàrab. Segons Alabern, el treball de Bestué “té la capacitat reconciliar llenguatges irreconciliables”, subratlla.
Què tenen en comú una columna salomònica i un gerro modernista? Bestué els ha reunit, primer, perquè representen una evolució tècnica, de la talla de la fusta a la ceràmica feta amb motlle, i també perquè totes dues evoquen la idea de dinamisme. El conjunt encara inclou una tercera obra, que revoluciona la idea de dinamisme i el vessant popular del Barroc i del Modernisme: una peça de plàstic tallada amb làser que remet al món del tunejat.
