Desmuntant tots els tòpics sobre els càtars

El filòsof Sergi Grau documenta la història dels Bons Homes a Catalunya

La persecució dels càtars per part del poder eclesiàstic va ser tan ferotge que pràcticament el seu llegat va desaparèixer. El seu únic patrimoni, la paraula, va ser oblidat. I, amb el temps, es va anar fabricant una imatge molt distorsionada sobre qui van ser o què predicaven. El filòsof i historiador Sergi Grau (Terrassa, 1978) ha dedicat anys a investigar els càtars. Ha fet recerca a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a la Biblioteca Nacional de França, a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, entre d’altres.

No és fàcil reconstruir la història dels càtars: “Han perdurat pocs escrits i això no és gens estrany si tenim en consideració la intensa repressió que van sofrir”, explica Grau. No ha sobreviscut cap de les bíblies que van traduir. Jaume I va emetre un decret el 1235 en què ordenava que en un termini de vuit dies se li entreguessin totes les bíblies traduïdes a una llengua vulgar per cremar-les. “Fins a mitjans del segle XX només coneixíem la seva doctrina a través dels documents que procedien dels clergues i teòlegs que van combatre els seus ideals”, afegeix. A la dècada dels cinquanta del segle passat es van recuperar cinc manuscrits d’origen càtar: dos tractats teològics i tres rituals que descriuen el consolament.

Sergi Grau va recopilar 300 documents -mil pàgines- que va publicar en dos volums titulats L’herètica pravitat a la Corona d’Aragó: Documents sobre càtars, valdesos i altres heretges (1155-1324) (Fundació Noguera). Ara publica un nou llibre en el qual desmunta molts dels mites i tòpics al voltant d’aquests homes i dones que van qüestionar la doctrina catòlica i van proposar una alternativa: La invenció dels càtars. La veritable història dels Bons Homes a Catalunya (Angle).

Por a la dissidència

“L’Església catòlica temia els càtars perquè temia la dissidència, perseguia tothom que s’escapava del dogma oficial”, detalla Grau. Els càtars no només qüestionaven el missatge de l’Església sinó que proposaven una ruptura radical. Com els catòlics, creien que hi havia una única divinitat i dues creacions, una de bona i una altra de dolenta. “El problema és que atribuïen la creació bona al déu del Nou Testament, al qual anomenaven payre sant, i la dolenta a un altre déu, el déu estrany, que associaven al diable i a la divinitat del Vell Testament”, explica l’autor.

No hi ha ni castells, ni esglésies, ni creus, ni tresors càtars. La seva església eren els llocs on predicaven, podien ser cases o places. “Renegaven de tot el que era del món, un lloc que consideraven la presó de les seves ànimes”, diu Grau. Eren predicadors: “Duien una vida evangèlica exemplar, sumida en la pobresa, i respectaven al peu de la lletra els preceptes dels Evangelis”, destaca l’autor.

Un dels mites que desmunta l’historiador és el del Grial. L’autor demostra que el Grial té molt poc a veure amb els càtars perquè a aquests els interessa sobretot reflexionar i debatre sobre temes teològics i no pas els rituals catòlics. I el Grial avala la missa. Tampoc hi ha documentació que esmenti el Grial. Més aviat és una invenció literària. És a partir del segle XIX que la literatura comença a explotar la idea que els càtars tenien el calze del Darrer Sopar que es va fer servir per recollir la sang de Crist a la creu. “El punt àlgid de tota aquesta història es va produir amb la visita de Heinrich Himmler al monestir de Montserrat, el dimecres 23 d’octubre del 1940, amb l’objectiu de trobar informació sobre el Grial”, destaca Grau.

Menú vegetarià

Moltes regions han promocionat la marca càtar. Però si alguna ofereix un menú càtar, i és rigorosa, serà només apte per a vegetarians. No podien consumir productes greixosos o qualsevol aliment d’origen animal, com la carn, els ous, el formatge o la llet. Rebutjaven tots els aliments que procedien del coit. Grau també qüestiona l’itinerari turístic del Camí dels Bons Homes que rememora l’exili dels càtars occitans. “No és només una ruta d’exili dels càtars, és molt més que això. El santuari de Queralt, per exemple, és una construcció originària del segle XIV, molt allunyat de la història dels càtars. La presència de comunitats càtars en moltes d’aquestes regions està documentada molt abans que s’iniciï la guerra contra elles”, explica.

El catarisme va desaparèixer amb la mort de Guillem Belibasta. Detingut el 1308, el van empresonar al mur de Carcassona, on tancaven els heretges. Es va escapar però deu anys després el van enganyar i trair, i va ser detingut. El va interrogar Jacme Fournier, el futur Benet XII, el tercer papa del pontificat d’Avinyó. Va ser cremat. “En els últims instants -explica Grau- va demostrar una fe irrompible”.

Càtar, una connotació pejorativa

Al llibre, Sergi Grau detalla l’origen del “mal nom dels càtars”. “És un terme que conté connotacions pejoratives i que va ser molt poc utilitzat a l’època”, explica. Càtar prové del grec katharoi i significa literalment pur. Grau cita Isidor de Sevilla que, al segle VIII, a les seves Etimologies, assegurava que els càtars, una secta de l’antiguitat, s’anomenaven així per la seva puresa: “Es vanaglorien dels seus mèrits, neguen el perdó dels seus pecats als penitents, a les vídues que es casen les consideren com a adúlteres i es creuen més purs que tots els altres”. Al segle XII el terme va ser recuperat i els nous heretges van ser coneguts amb el nom de càtars, per l’expressió d’orgull desmesurat de la seva puresa.

Hi ha una altra versió de l’origen del nom. Segons explica el teòleg Alà de Lilla a finals del segle XII, càtar prové del mot gat, catus en llatí. Lilla acusava els càtars de ser adoradors d’un animal diabòlic, el gat, perquè darrere d’aquest símbol s’amagaven els rituals que feien a Llucifer.

Més continguts de