MÚSICA

Ed Sheeran i el triomf del pop amable a l’Estadi

El britànic exhibeix múscul a Barcelona amb un incontestable ‘sold out’ al Lluís Companys

Hi ha poques coincidències entre Ed Sheeran i els altres artistes pop que habiten amb assiduïtat l’Estadi Olímpic. La diferència més significativa és que, al contrari de Beyoncé, Chris Martin o Bono, el britànic pot passejar-se per la Rambla sense que pràcticament ningú pari atenció en el fet que és una superestrella. Normalment un personatge amb el seu triomf musical no podria fer ni tres passos seguits, però aquest pèl-roig de només 28 anys no és un noi especialment popular fora de l’escenari. Ho són les seves cançons. ¿Més exemples? Té una quarta part dels seguidors d’Instagram que Katy Perry i menys de la meitat que Cardi B. I ara ve el millor de tot plegat: Ed Sheeran és l’artista que més entrades va vendre l’any passat i per molta diferència, amb quasi 5 milions de tiquets despatxats, una xifra totalment astronòmica i quasi el doble que la segona classificada, Taylor Swift. Resumint: divendres aterrava a Barcelona el que indiscutiblement és el músic de més èxit del món, que ha passat del Palau Sant Jordi a un sold out a l’Estadi Olímpic (hi caben 49.000 persones).

Però no tot seran floretes per a Sheeran, que va fer un espectacle pràcticament calcat al de fa dos anys al pavelló de Montjuïc. L’anglès fa temps que volta el món amb el mateix xou, com qui arriba a l’entrada de l’oficina i passa la targeta per fitxar. No és cap novetat que les estrelles executin els seus sets sense canviar una coma en una gira mundial; de fet, ell mateix va comentar-ho, però després de quasi 300 concerts s’agrairia que Sheeran no hagués fet les sis primeres cançons exactament igual que al Sant Jordi.

El músic, que va sortir a l’escenari amb samarreta turquesa i un vent difícil de controlar, va estrenar la nit amb l’enèrgica Castle on the hill i d’aquí va passar a intercalar cançons canòniques com Eraser (que flirteja amb l’ urban ), Dive (èpica d’estadi) i Bloodstream. La gran novetat, quasi l’única que venia a ensenyar-nos, és I don’t care, col·laboració amb Justin Bieber totalment continuista en la seva línia: pop inocu, inofensiu, apte i agradable per a tots els públics i edats.

Però també cal recordar els mèrits del simpàtic Sheeran. El primer i més impactant: sortir tot sol en un escenari mastodòntic i davant de tanta gent. Allà dalt només hi ha la seva veu i una guitarra amb pedals de loop (i alguns sons pregravats); i amb això és capaç de fer que el públic s’ho passi d’allò més bé.

‘Shape of you’ al bis

El britànic va recordar que aquest és el concert més gran que ha fet mai a Barcelona, i que fa 10 anys tocava en pubs. I així, mentre feia jugar la gent amb les llums del mòbil, tocava algun medley de cançons i anava repassant, sobretot, els seus dos últims discos, aquest rei Mides del pop, sense carisma però amb temes que poden agradar a nen, mare i avi per igual -com Perfect o Barcelona, que normalment no toca-, va acomiadar-se després d’una hora i mitja. Sheeran va deixar Shape of you per als bisos, amb un públic entregat i una bona lliçó: no cal res gaire excepcional per fer un bon espectacle si tens cançons que funcionen i que no incomoden.

Més continguts de