Cinema

'Explota explota': un musical poc inspirat amb cançons de Raffaella Carrà

Ingrid García-Jonsson és l'únic salvable d'un film amb una visió edulcorada del franquisme tardà

'Explota explota'

(2 estrelles)

Direcció: Nacho Álvarez. Guió: Nacho Álvarez, Eduardo Navarro i David Esteban Cubero. 110 min. Espanya (2020). Amb Ingrid García-Jonsson, Verónica Echegui, Fernando Guallar i Fernando Tejero.

En Pero...¡en qué país vivimos!, una eixerida Concha Velasco era Bárbara, una moderna cantant pop enfrontada a l'encarnació –amb patilles– de la cançó tradicional espanyola: Manolo Escobar. El film, estrenat el 1967, oferia, en paraules de Vicente Benet, una "visió optimista del desenvolupisme": l'amor que sorgia entre els protagonistes representava la unió no conflictiva, pactada, entre tradició i modernitat, en un moment en què el país s'enfrontava a canvis traumàtics. Explota explota, que transcorre a inicis dels setanta, en ple franquisme tardà, presenta un esquema similar de personatges i una visió de l'època tan edulcorada que gairebé ens fa creure que qualsevol temps passat va ser millor.

El film narra la història d'amor entre la Maria (García-Jonsson, l'únic salvable dels poc inspirats números musicals), una alliberada ballarina d'un programa de varietats, i el Pablo, un estirat censor franquista, que es mou entre platós de televisió i al ritme dels grans èxits de Raffaella Carrà. La idea és tan excèntrica –començant per l'anacronisme d'usar les cançons de Carrà en un relat que transcorre anys abans del seu èxit a Espanya– que podria haver funcionat com a metàfora perfecta de la ficció esperpèntica que va ser el franquisme. Però el resultat és un exercici d’escapisme de laboratori, un musical d’alegria impostada que sembla dissenyat, com ho va ser en el seu dia Pero...¡en qué país vivimos!, per llimar les ansietats i tensions provocades per un període ple d'incerteses.