EL FUTUR DEL CINEMA CATALÀ

La nova generació dels Gaudí

Quatre directors debutants opten a la millor pel·lícula en la pròxima edició dels premis

Com els vampirs, els Gaudí sempre han tingut debilitat per la sang fresca. Al llarg de la seva història han premiat els debuts de Mar Coll ( Tres dies amb la família), Neus Ballús ( La plaga), Carles Marques-Marcet ( 10.000 km), Sergi Pérez ( El camí més llarg per tornar a casa) i Carla Simón ( Estiu 1993). I en la gala que se celebrarà el 27 de gener no falten directors debutants en les categories reina: Sergi Portabella amb Jean-François i el sentit de la vida, Pau Durà amb Formentera Lady i Sara Gutiérrez Galve amb Yo la busco opten al premi a la millor pel·lícula, i Celia Rico amb Viaje al cuarto de una madre al de millor pel·lícula en llengua no catalana. Són la nova generació dels Gaudí tot i que, en realitat, no comparteixen generació: Durà (1972), el més veterà, es porta 22 anys amb Gutiérrez Galve (1994).

Per als uns, debutar en el llarg és el final d’un llarg camí i per als altres només el principi. Però tots han arribat al cinema després de dubtes i inseguretats, en un moment complicat per a la indústria i, malgrat tot, amb un desig intens d’aportar-hi una veu pròpia. Són futur i són present; són el nou cinema català i són aquí per quedar-s’hi.

Triple empat de nominacions en uns Gaudí paritaris, repartits i sense favorit clar

Jugant a fer cinema

Sergi Portabella dirigeix un film que té molt d’ell mateix

A casa de Sergi Portabella (Barcelona, 1980), el cinema era un joc. Amb la càmera High 8 dels pares, ell i els seus amics feien curts “molt cutres ” que un dia va presentar a un festival. No va guanyar, però es va fixar en un detall que el marcaria: els curts més professionals portaven tots un mateix logo, el de l’Escac. Uns anys després ell també passaria per l’escola, però entre la graduació i el primer llarg, l’agredolça comèdia indie Jean-François i el sentit de la vida, passen anys i quatre curts que seleccionen en festivals internacionals com la Berlinale. Quan sorgeix la idea del Francesc, o Jean-François, un nen víctima d’assetjament escolar, lector dels filòsofs existencialistes i convençut que Camus encara és viu, el primer impuls de Portabella és rodar un curt del personatge.

“Escrivint m’adono que la història té molt de mi i em surt molt de veritat, així que quan em van dir que no el podria finançar com a curt vaig apostar per convertir-lo en llarg”, diu. L’anècdota del rodatge és que Portabella i la seva parella -la directora de fotografia Bet Rourich- acabaven de tenir un fill i, per poder organitzar-se millor, tots tres s’havien traslladat a “una habitació molt petita” de casa dels avis materns. “La família ens va ajudar molt”, admet Portabella, que tot i “les 200 preguntes que et fan cada dia” i les poques hores de son, va ser “més o menys feliç” durant el rodatge: “No ho vaig viure com una cosa gaire estressant. Estava fent la pel·li ”. I després dels Gaudí, què? Pel que diu, coherència i integritat: “És difícil viure només del cinema en aquest país. Segurament ho compaginaré amb altres coses. Però si faig cinema serà només coses que em vinguin de gust fer. No vull posar-li al cinema l’obligació d’haver-ne de viure”.

El debutant tardà

Formentera Lady és producte de la crisi dels 40 de Pau Durà

L’atzar ha fet que un dels rivals de Portabella en la categoria de millor pel·lícula sigui l’actor que fa de psicòleg a Jean-François i el sentit de la vida, Pau Durà (Alcoi, 1972), que debuta com a director amb Formentera Lady després d’una prolífica carrera interpretativa en cinema, teatre i televisió. Ja havia dirigit teatre ( Un aire de família, amb Ramon Madaula), però el neguit per ser cineasta té a veure amb la seva cinefília i, confessa, amb la “crisi dels 40” que va patir al saber que seria pare de bessons. Va ser aleshores que va començar a pensar en la història d’un vell hippy, atrinxerat físicament i mentalment en la Formentera dels 60, a qui la filla que amb prou feines coneix li demana que es faci càrrec del net durant un temps. “La història va sorgir per respondre als dubtes i preguntes que jo em feia”, explica Durà, que es defineix com un “fill dels cinemes Verdi i Renoir” i, segons com, de la Mediterrània: “Tot el que faci ha de barrejar el drama amb l’humor. Berlanga és un dels meus referents”. Haver arribat al cinema ben enfilada la quarantena fa que se senti més afí al cinema de directores com Mireia Ros que amb el dels “joves” de l’Escac. “Em surten històries de gent més de la meva edat -diu-. Als 20 anys no et surt fer un viatge nostàlgic com el del meu protagonista”.

El Pau Durà cineasta no neix en un dia: abans de Formentera Lady havia dirigit curts i una pel·lícula per a televisió, Tocant el mar. Però això no vol dir que durant el rodatge no el devoressin els dubtes: “Fins i tot quan vaig anar al Festival de Màlaga pensava: «¿Això interessarà a algú?» I no t’ho treus del cap fins que veus que sí, que la pel·lícula té crítiques força bones i una vida força digna”. Mentre prepara un nou projecte, Pájaros (“una road movie de dos personatges que va de l’Albufera a Romania”), no oblida el que deia Scorsese: “El primer a qui li ha d’agradar la pel·lícula has de ser tu”.

Un debut ‘cum laude’

‘Yo la busco’ sorgeix com a treball final de carrera de Sara Gutiérrez Galve

Per a Sara Gutiérrez Galve (Barcelona, 1994) el cinema no era una certesa ni un destí prefixat. Mentre estudiava comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra, diu, no tenia clar que volgués ser directora. “Quan se’m va presentar l’oportunitat de fer un llarg per al treball de final de carrera ho vaig fer una mica per veure si m’agradava això de fer cinema”, explica. Yo la busco, la història d’un noi en crisi amb la seva companya de pis i incapaç d’encarar el futur, es va rodar amb “una energia molt punky” i un equip reduït de quatre persones. I quan es parlava de referents, el nom d’Almodóvar apareixia sovint. “Vam treballar amb el que teníem a mà: un pis i una ciutat, Barcelona -diu-. I pel que fa a la història, ens feia il·lusió explicar un tipus de relació entre un home i una dona heterosexuals que jo no acostumo a veure en el cinema”.

La pel·lícula va acabar guanyant dos premis a la secció Zonazine del Festival de Màlaga, on va agradar el seu elogi de l’amistat i la interpretació del protagonista, Dani Casellas. Però Gutiérrez Galve diu que encara hi ha dies que no s’acaba de sentir directora. “De fet, només vaig ser conscient que la pel·lícula era el meu debut com a directora quan em van dir que anava a Màlaga”, admet.

Yo la busco ha sigut el seu particular màster: “He après a tolerar el descontrol, a tenir paciència... I és un aprenentatge que no m’aplico només com a directora, també a la vida”. Ara diu que té “ mono ” de rodar, però també d’asseure’s amb la coguionista de Yo la busco, Núria Roura, per escriure una nova història. Serà, d’això n’està segura, un projecte amb una part molt personal i íntima. “Les històries que d’alguna manera has viscut són les que més remouen la gent”, diu.

La sorpresa de l’any

El debut de Celia Rico suma nou nominacions als Gaudí

El pare de Celia Rico (Sevilla, 1982), mestre de matemàtiques del poble sevillà de Constantina, organitzava en el seu temps lliure obres de teatre infantil amb els alumnes. La seva filla era la primera en ajudar-lo. “Venien altres nens a casa i entre tots pintàvem decorats, fèiem el vestuari... Eren moments molt feliços”, recorda Celia Rico, que situa en aquells jocs escènics l’origen de la seva vocació per explicar històries. Viaje al cuarto de una madre, la primera història que ha explicat en format de llargmetratge, ha donat la sorpresa aspirant a nou Gaudí i a quatre Goya.

Rico arriba al cinema a través dels llibres; va estudiar teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona i durant molts anys es va guanyar la vida treballant en producció. “Fent nòmines i comptant tiquets no aprens gaire a dirigir”, diu. Però sí que va conèixer persones com Josep Amorós, que va produir-li el curt Luisa no està en casa i va animar-la a convertir-lo en llarg. I per què la història d’una mare vídua i la seva filla que viuen juntes en un poble andalús? “Això ho vaig descobrir després -explica-. Jo porto quinze anys vivint a Barcelona, lluny de la mare. I potser un dia tindré fills i ja no hi tornaré mai. I fer la pel·lícula m’ha fet pensar en el que significa ser mare i ser filla, i a resoldre el que em preocupava”.

Que la història girés al voltant de només dos personatges ja li anava bé. “Preferia dirigir dues actrius que 25. No tenia gaire experiència, així que era millor ser prudent, no deixar que la pel·lícula em devorés”. Se’n va sortir. Amb tot, tenia un bon referent: el cinema de Yasuhiro Ozu. “Descobrir que es pot filmar un pare i una filla amb tan pocs elements és una de les coses que em van impulsar a fer cinema”, recorda. Diu que el millor de rodar Viaje al cuarto de una madre és haver-ho fet al seu poble, la trobada entre la seva gent d’allà i els amics d’aquí. I encara els Gaudí amb molta il·lusió. “És un reconeixement que em fa sentir més d’aquí”, admet.

Les quatre ‘opera prima’ dels premis Gaudí

‘Jean-François i el sentit de la vida’

Per al Francesc, un nen introvertit, l’escola és un camp de batalla. La descoberta de Camus i els existencialistes donarà sentit a un món injust. La seva fugida a París amb una noia més gran és un viatge iniciàtic cap a la maduresa i la complexitat de la vida adulta que Portabella relata amb humor, encant i melancolia. Hi destaquen la descoberta de l’actor Max Megías i la música barroca de Gerard Pastor, nominada als Gaudí.

‘Viaje al cuarto de una madre’

Lola Dueñas i Anna Castillo protagonitzen un emotiu retrat d’una mare i una filla atrapades en una casa on plana l’absència del pare mort. Mesurat i precís, el film segueix un doble viatge: el de la filla per escapar-se d’una vida que no és la seva i el de la mare per sortir de la fredor d’una casa buida. Debut d’una maduresa inesperada amb dues interpretacions formidables.

‘Formentera Lady’

José Sacristán és un guitarrista que, almenys al seu cap, continua vivint l’esplendor de la Formentera hippy. La irrupció de la filla que no veia des de feia anys i el net que gairebé no coneixia altera els seus ritmes vitals i l’obliga a connectar amb el present i amb la seva responsabilitat amb els altres. L’humor rebaixa les arestes dramàtiques de l’apreciable debut de Pau Durà.

‘Yo la busco’

Amb Alegria de vivir, de Ray Heredia, com a leitmotiv, Sara Gutiérrez Galve perfila un retrat generacional en forma de viatge al fons de la nit d’una Barcelona en què el Max passeja la confusió que li provoca saber que la seva companya de pis vol anar a viure amb una altra persona. Normalitzant l’amistat entre homes i dones, el film traça un retrat d’una joventut a contracorrent de la realitat.

Isona Passola 'serra' Albert Serra en l'espot dels Premis Gaudí

Més continguts de