François Ozon denuncia el silenci de l'Església davant els abusos sexuals

'Gracias a Dios' commou la Berlinale relatant un cas real que va impactar França

De François Ozon, director de films sempre estilitzats i juganers com 'En la casa' o 'Swimming pool', podíem esperar fins ara provocació, romanticisme, ironia o perversió. Però denuncia social? Emoció? I tanmateix, aquests són els eixos de 'Gracias a Dios', un eloqüent 'j’accuse' que el cineasta francès va presentar ahir a la Berlinale posant en imatges la lluita de les víctimes d’un mossèn francès, el pare Bernard Preynat, contra la jerarquia eclesiàstica que durant dècades va tolerar els abusos sexuals a dotzenes –potser centenars– de nens de la seva parròquia de Lió. El cas és molt conegut a França i encara s’està jutjant: al març està previst el veredicte contra el cardenal que va fer els ulls grossos, però el seu impacte ja ha fet que la justícia francesa ampliés de 20 a 30 anys la prescripció dels abusos.

Una Berlinale amb més dones i menys estrelles de Hollywood

Si 'Spotlight' posava el focus d’un cas similar en la investigació periodística, a 'Gracias a Dios' els protagonistes són les víctimes que, ja grans, trenquen el silenci còmplice de la molt catòlica ciutat de Lió. De les tres víctimes en què se centra, la més interessant és la que fa caure la primera fitxa del dominó, l’Alexander, un pare de família amb cinc fills i catòlic practicant que el 2014 acudeix a l’església perquè actuï contra el pare Preynat, que segueix en actiu i en contacte amb menors. Ozon aixeca acta amb pulcritud de la correspondència entre l’Alexander i el cardenal de Lió, de les seves reunions infructuoses i fins i tot del moment terrible en què una psicòloga de l’església el reuneix amb Preynat i els fa resar un pare nostre agafats de mà, víctima i abusador.

La noblesa i la dignitat de l’Alexander, que fins i tot té el coratge de parlar als seus fills dels abusos que va patir de nen, es contagia en una pel·lícula que tracta totes les víctimes amb respecte i empatia, sense carregar les tintes ni caure en sensacionalismes. És lògic, tenint en compte que Ozon va escriure al guió amb “esperit periodístic” a partir de les històries que li van explicar els membres de l’associació de víctimes de Preynat. “He fet un munt de pel·lícules sobre dones fortes, però tenia ganes de fer-ne una sobre homes que compartissin les seves emocions –explicava Ozon ahir–. Vaig descobrir l’associació a internet i les seves històries em van emocionar. Però parlant amb ells em vaig adonar que aquests homes no haurien pogut fer tot això sense el suport de les seves dones i les seves mares. Elles també són importants”.

Pressions contra l'estrena

'Gracias a Dios' s’havia d’estrenar a finals de mes a França, però la defensa de Preynat ha demanat que no es pugui veure fins que finalitzi el judici del mossèn. Ozon va reconèixer ahir les pressions contra la pel·lícula: “Hi ha molta gent intentant impedir que s’estreni, però la majoria són persones que no l’han vist i actuen per principi”. Però l’oposició contra el projecte ve de lluny. Els exteriors es van rodar a Lió, però tots els interiors es van haver de filmar a Luxemburg i Bèlgica “per treballar amb llibertat”.

Aquesta llibertat que es manifesta també en una estructura poc convencional, que canvia de tonalitat dramàtica en funció de la víctima i es pren el seu temps –de vegades massa i tot– per acostar-se als sentiments de ràbia i impotència de les víctimes, no només amb l’agressor, sinó també de l’església que els va deixar en mans del monstre. El cinema d’Ozon no destaca per l’empatia cap als seus personatges, però a 'Gracias a Dios' sovint tens ganes d’abraçar els protagonistes. Preguntat sobre el possible impacte de la pel·lícula, Ozon va descartar cap influència en el judici (“el sistema legal francès és més fort que cap pel·lícula”). Però va recordar que el silenci que envolta els abusos no és exclusiu de l’Església. “També hi ha un vot de silenci en els esports, l’educació, la família... De fet, el 80% dels abusos a menors es produeixen en l’àmbit familiar”.