MÚSICA

Gemma Humet debuta amb nostàlgia mediterrània

Gemma Humet (Terrassa, 1988) s’estrena discogràficament amb Si canto enrere (Satélite K), tot i que la seva veu ja fa temps que es fa sentir, sovint acompanyada de guitarristes com Toti Soler, Toni Xuclà o Pau Figueres, amb qui ha consolidat una entesa en directe que ha traslladat a l’estudi de gravació. “Jo ni em plantejava fer un disc, però en veure que el Toti i el Toni m’hi insistien, vaig començar a plantejar-m’ho”, explica Humet. Podia haver optat per fer un disc de versions o d’adaptacions de poemes, que és l’àmbit en què s’havia mogut fins ara, però va decidir estrenar-se també com a compositora. “Pensava que em costaria molt, però al final m’hi he sentit molt còmoda”, diu. Tan còmoda que demà presentarà el nou repertori en directe al Petit Palau de la Música, dins del cicle Bandautors.

La Gemma Humet de Si canto enrere sona amarada de “nostàlgia” i camina entre aromes essencialment mediterrànies, de la cançó al flamenc, i amb detalls més jazzístics, un territori que reflecteix tant el “bagatge familiar” -és filla i germana de músics i neboda de Joan Baptista Humet- com la seva formació. “Haver estudiat a l’Esmuc m’ha donat una amplitud de mires sobre uns estils que abans no coneixia en profunditat, com la música tradicional i el flamenc”, assegura.

Tal com suggereix el títol del disc, Humet ha volgut “mirar enrere i explicar coses” des que era petita fins ara. “Però res no m’ho miro amb ressentiment o amb tristesa, sinó més aviat amb nostàlgia”, adverteix, tot i que també té composicions més arrauxades, com Les lleis del teu cos, en què crida la necessitat de dir que “ja n’hi ha prou” davant diferents formes d’opressió.

Tot plegat, la seva veu, els arranjaments de Figueres i una manera de fer “sincera i sense gaires artificis”, “cohesionen” un cançoner que combina peces pròpies amb adaptacions de Lorca (Gacela del mar desesperado ) i Martí i Pol (Petita suite ) i versions de Miquel Porter i Joan Baptista Humet.

Més continguts de