Hannah Murray: «‘Joc de trons’ és un tros de drama humà»

BarcelonaDescoberta a la sèrie anglesa Skins i protagonista del musical de Stuart Murdoch God help the girl, Hannah Murray és coneguda sobretot com la Gilly de Joc de trons, la salvatge protegida per Sam Tarwell. Aquests dies, però, filma a les ordres d’Antonio Chavarrías El elegido, la pel·lícula sobre Ramon Mercader en què interpreta la seva amant, Sylvia Ageloff, també secretària de Trotski.

¿Coneixia la figura de Ramon Mercader abans de rodar el film?

Només sabia que havia viscut a Mèxic dos anys i que tenia una relació amb Frida Kahlo. Així que llegir el guió va ser molt educatiu, el vaig devorar fascinada. Però després m’he documentat i he llegit Trotski. Una experiència molt interessant!

No em digui que s’ha fet trotskista.

Doncs una mica sí! Almenys he entès per què se’l considera un heroi. Si hagués arribat a governar la seva figura s’hauria embrutat, però només va ser un teòric. Té textos molt inspiradors. Va escriure un testament abans de morir que té un fragment preciós en què mira per la finestra i parla del que veu i com és d’important preservar-ho. Va més enllà de la política i el comunisme.

¿Com està sent la seva feina amb el director, Antonio Chavarrías?

Interessant, perquè ell no parla gens d’anglès i jo no parlo un espanyol per tenir converses profundes sobre res. Per tant, no el conec tant com a altres directors, però m’impressiona el profund coneixement de la història i com s’estima els personatges, és la combinació perfecta.

Quant de temps li ocupa el rodatge de Joc de trons? ¿L’obliga a ser molt selectiva amb la resta de projectes?

No gaire. És l’avantatge de ser tants personatges, que no se’ns necessita constantment. Rodo a Belfast una setmana, me’n torno a casa dues setmanes... No m’impedeix fer altres coses. Dit això, sempre he sigut molt selectiva i he volgut fer només projectes que m’apassionessin.

I què va atreure-la de Joc de trons?

Al principi hi era reticent. Pensava: “Una sèrie de dracs? No és per a mi”. Però quan em van oferir el paper vaig veure’n la primera temporada i em va semblar brillant, televisió de molta qualitat. Recordo una escena entre Mark Addy (el rei Robert) i Lena Headey (Cersei) que no surt als llibres en què parlen del que significa ser un matrimoni i de com s’odien l’un a l’altre. Que la gent s’enrigui de la sèrie, si vol, tant me fa, per a mi és un tros de drama humà increïble.

Cada vegada hi ha més escenes a la sèrie que no surten als llibres.

És genial. Vaig llegir el primer llibre abans de veure la primera temporada i es gaudeix, però ja saps què passarà. Quan vaig entrar a la sèrie vaig fer el que fan els altres actors: llegir el llibre de cada temporada abans de rodar-la i prou. I a la quarta els guionistes em van dir: “Ja no tens res a veure amb els llibres”. Ara és més excitant perquè no tinc ni idea del que em passarà fins que llegeixo el guió. I m’agrada la direcció que estan prenent algunes trames.

N’hi ha que defineixen el seu personatge com “la salvatge lletja”, una percepció que, veient-la ara, em sembla francament equivocada.

Voldria creure que la gent no pensa que sóc lletja en la vida real. Però, esclar, el meu vestuari a la sèrie són quatre sacs, un damunt de l’altre. I quan vaig a maquillatge l’únic que fan és posar-me brutícia la cara. Així que és graciós anar a les premières, posar-me un vestit i que tothom digui: “Ets la noia del sac, què t’ha passat? Estàs molt més guapa que a la sèrie”. No sé si s’adonen que no és exactament una floreta. Però ser lletja és part de la identitat del personatge. Durant la quarta temporada em vaig adonar que segurament la Gilly no s’ha mirat mai al mirall. En la nostra societat tothom és molt conscient de la seva imatge, però ella no, és com un animal.